Consens sóc jo
Pertanyo a una generació anterior a Bolonya, quan amb la llicenciatura cursàvem els crèdits que ara es divideixen entre grau i màster. La butxaca ho agraïa. Si pensaves remotament dedicar-te a l’ensenyament secundari, calia aprovar el curs per a obtenir el Certificat d’Aptitud Pedagògica, el CAP, amb un preu més assequible que l’actual màster de Formació del Professorat.
El curs CAP incloïa pràctiques. Jo les vaig fer en un institut del districte de Ciutat Vella de Barcelona. Recordo tant la professora que em va acompanyar com alguns nois i noies de la classe, sobretot un d’ells, i sobretot una de les sessions. Parlàvem de democràcia, i aquell noi va aixecar una cadira a l’aire i em va preguntar si podia esclafar-la al cap del seu company, en cas que la votació entre les membres de la classe sortís positiva. Aquella actitud desafiant em va obligar a dues coses: la primera, a exercir el control sobre el grup; la segona, a aprofundir en la matèria en pocs minuts. Per això, en lloc d’una xapa sobre la representativitat o semblant (no recordo què havia preparat), vam dedicar la resta de la sessió a practicar tècniques de consens grupal.
Aquell dia vaig aprendre que només es canvien les regles si algú exigeix que es canviïn amb prou contundència per a aconseguir-ho. Durant les meves pràctiques, el causant del canvi va ser aquell noi d’actitud desafiant. Els canvis en la societat poden ser conseqüència de conflictes o d’idees, i suposen la modificació de les estructures o de les dinàmiques vigents per a crear-ne de noves. Entenc que és previsible una certa confrontació entre els grups que es resisteixen al canvi i aquells que el desitgen. No obstant, la maduresa d’una comunitat rau, o m’agradaria, en la capacitat de resoldre el conflicte amb un impacte nul sobre la integritat física de les persones. A Catalunya en particular, i també a Espanya, vivim un moment en què hi ha grups de persones que desafien, desafiem, amb més o menys contundència les estructures vigents. Sembla una seqüència lògica que els grups de persones que volen mantenir les dinàmiques establertes les defensin, i que les pressions per canviar-les augmentin. És l’estadi de mesura de forces. Per a arribar a una resolució satisfactòria del conflicte, no n’hi ha prou amb el joc de majories i minories. Com en el cas del noi que demanava al grup si estava d’acord que esclafés el cap del company amb una cadira, la decisió no es pot prendre amb el resultat de sumes i restes, perquè això és només una etapa, i ha d’arribar l’altra, la de debat i diàleg per a trobar el consens social. Alguns, emuladors de l’“Estat sóc jo” de Lluís XIV, s’atreveixen a dir que el consens són ells. Com el Rei Sol, pretenen afirmar una supremacia d’autoritat que ningú no els ha atorgat. Se us veu el llautó, amics.
