Amigues

Teníem poc més de vint anys i treballàvem les tres en la redacció d’un diari, cadascuna en la seva secció. Ens vam fer amigues de seguida. La Vicky i jo ja ho érem, ens coneixíem d’abans. I amb la Jenny ens va costar poc encaixar, crec que gens.

Els horaris no sempre coincidien, però ens ho fèiem venir bé, de manera natural, per veure’ns i petar la xerrada. No hi havia Whatsapp, ni mòbil, així que només en directe o a través del telèfon (llavors només era el telèfon) de casa o de la feina podíem quedar.

Acostumaven a venir a casa meva, perquè era l’única que vivia sola, i em costa poc recordar-nos riure i dir-les de l’alçada d’un campanar mentre menjàvem patates i bevíem cervesa.

Una tarda, la Jenny ens va dir que era lesbiana. Enganyaria si digués que les coses no van canviar. Sí que van fer-ho. No sé si vam ser de les primeres o de les tretzenes a sentir les seves paraules, però m’alegro que ho fes, que fos valenta.

Va començar a freqüentar locals d’ambient, i a tenir altres amigues. Alguna vegada anàvem amb ella, perquè tenia ganes que coneguéssim les noves persones de la seva vida. Continuàvem quedant, però menys, perquè el temps no es multiplica, i totes tres havíem encetat projectes nous. Algun vespre esgarrapàvem hores i son per anar al Marsella o al London a fer un beure, i rèiem. Si algun record tinc de la Jenny és sempre d’alegria.

A poc a poc el temps es va fer més resta que suma. Un dia, casualment, vaig veure el seu nom i la vaig trucar a la feina. Acabava de publicar

Más que amigas

, un llibre d’autoajuda per a dones que se senten o s’han sentit atretes per altres dones. Està escrit en un estil molt Jenny, fresc i honest, sense embolcalls i sense caure en els tòpics justament perquè s’hi fica ben endins. Vam petar la xerrada una bona estona per telèfon, i ens vam prometre que ens veuríem. No vam fer-ho, i després va ser massa tard. La Jenny va morir el 2005, amb 37 anys. Aquests dies, llegeixo de nou

, perquè vull viure aquells moments, quan la Vicky, la Jenny i jo (que mai vaig tenir ni suportar diminutius) rèiem a casa meva, mentre menjàvem patates i bevíem cervesa. Entre les línies, recupero la frescor i les ganes de vida d’una persona especial que vaig tenir el goig de conèixer. I amb la frescor, d’alguna manera atrapo en un somriure la meva amiga Vicky, que ha mort fa pocs dies, als 52 anys. M’han deixat sola. El primer, o el segon, que vaig fer quan vaig saber que la Vicky havia marxat va ser programar cites amb altres amigues. No vull que el temps deixi de multiplicar-se, no vull que passin els dies, que la feina, que les obligacions, que el cansament, s’esmunyin de nou com obstacles per gaudir d’estones amb les persones que estimo.