Els meus desigs
Tinc tants desigs per a aquest any nou que em faltaran grans de raïm per a demanar-los. Els llums apagats, sense pastís, aplaudirà tothom en un únic crit que no serà que demani un desig, serà un feliç any nou, com cada vegada. Com si es pogués desitjar una altra cosa mirant als ulls d’algú. Com si es pogués desitjar que els bombin sense posar-se vermells quan la vaga és de fam.
I jo, allà, gra a gra, hauré fixat la mirada, nerviosa, en algun punt imprecís del menjador. Un, dos, tres segons i fins a dotze desigs com un núvol de somnis que no sé si són a l’abast. Amb el permís dels Manel, m’arrisco i demano que cap més periodista hagi de viure la vergonya que li posin una querella per escriure un article. Que mai més la ciutadania hagi de veure com la policia entra en una redacció a fotre-li el mòbil i el portàtil a un periodista i que no sigui, com a mínim, un assumpte delicat.
Amb el permís de la resta de desitjos, demano que el poder judicial s’ho faci mirar. No sé si van dos o quatre, perquè el primer no compta, però no m’hi puc estar, i demano també que cada matí, abans d’esmorzar, fem tots penitència i prometem mai més adorar vedells d’or ni que sigui disfressats de santíssima constitució. M’ennuegaré amb el raïm per les presses, però hauré de seguir i de pressa, que les campanades no esperen. Hauré de demanar que cap més còmic hagi de ser objecte d’escarni públic per fer befa, i que ningú no hagi de marxar de casa per por que l’empresonin per fer una cançó o una república efímera. Desitjar és de franc, diuen, i no he sumat dotze, així que som-hi. Demano al poder legislatiu que redacti lleis clares perquè cap més jutge tingui vel·leïtats imaginatives. Violència no és cridar no passaran. Violència sí que és que dos paios et violin, encara que tu, desgraciada, només tinguis forces per dir que no plorant. Que torni Coco, que torni Barrio Sésamo, sisplau, i que així com vam saber tots la diferència entre a dalt i a baix, sapiguem, per fi, que no és no.
L’últim gra de raïm el dedico al meu poble. Desitjo que d’una vegada per totes s’assabenti tothom que els “Bloques 28 de marzo” es diuen així perquè commemoren el dia que les tropes franquistes van entrar a Fraga l’any 1938. I que el carrer Alcázar de Toledo commemora la victòria d’uns colpistes, aquests de veritat. Per cert, que torni Barrio Sésamo, que torni Coco i que expliqui què és un colpista i quina és la diferència amb la llibertat d’expressió i el dret legítim de la ciutadania a canviar les regles de joc o almenys intentar-ho. I, per cert, que cada matí, abans d’esmorzar, fem tots penitència i prometem que mai més adorarem vedells d’or ni que sigui disfressats de santíssima constitució.
