Aporofòbia
David Ogilvy va obrir l’agència de publicitat que porta el seu cognom l’any 1948. Ho va fer després d’anys dedicat a fer d’aprenent de cuiner, venedor de cuines, redactor de publicitat, col·laborador dels serveis de seguretat, a fer estudis de mercat i enquestes, i fins i tot a fer de granger. Ogilvy ha esdevingut el gran revolucionari de la publicitat i el màrqueting moderns, amb solucions senzilles.
Els anomenats set manaments d’Ogilvy són: 1) L’objectiu de la publicitat és vendre. 2) Cal saber quin producte és i per a qui és. 3) Cal conèixer amb detall el consumidor. 4) El consumidor vol tenir tota la informació. 5) Cal que el llenguatge usat sigui col·loquial. 6) El titular és el 80% de la feina. 7) El producte ha de ser l’estrella. L’altre dia, pel carrer, vaig veure un senyor que demanava almoina, i ho feia d’una manera curiosa. Havia disposat diversos pots al seu davant, i cada pot tenia escrita una paraula: menjar, Ferrari, vacances, roba, lloguer. D’aquesta manera, les persones que hi posessin alguna moneda podien decidir a què destinaven la seva aportació. Jo no hi vaig posar res, però em van venir ganes de contribuir per al Ferrari, què carai!, en aquesta vida s’han de tenir somnis.
Justament una de les històries que més han transcendit sobre Ogilvy és la d’un pidolaire. Ogilvy caminava per Madison Avenue cap al seu despatx quan va veure que algú demanava almoina amb un rètol on es podia llegir “sóc cec i no tinc per a menjar”. El pot estava pràcticament buit, i el pidolaire passava desapercebut. Ogilvy va agafar el cartró del rètol, li va donar la volta i va escriure: “avui arriba la primavera i no la puc veure”. A partir de llavors, el pot es va omplir amb monedes i fins i tot bitllets. El pidolaire dels pots amb múltiples funcions també havia aconseguit cridar l’atenció, i segurament va ser a causa de la tècnica que va utilitzar: arribar al cor de la gent amb alguns somnis, més enllà d’una necessitat bàsica. A tot això, fa uns mesos van saltar les alarmes a la Comunitat de Madrid, perquè es va fer públic, i després desmentit, que per a accedir als ajuts de la Renda Mínima d’Inserció (RMI), aquella comunitat feia càlculs sobre els ingressos per mendicitat tenint en compte les declaracions del pidolaire. Aquests ingressos eren descomptats després dels 400 euros de la RMI d’acord amb uns càlculs i ponderacions. Al final, sembla que res, que era un malentès.
A finals de l’any 2017, el diccionari de la RAE va incorporar la paraula
aporofobia
, que en català hauria de ser
aporofòbia
.
Aporofòbia
és la por, el rebuig o l’aversió als pobres. I 2018 va acabar amb l’aprovació per incloure l’aporofòbia com a agreujant en el Codi Penal. Important avenç.
