Inspiració
El filòsof grec Plató estava convençut que la inspiració és una intervenció divina, que la creació no depèn dels coneixements del poeta, sinó que es tracta d’un do que rep el creador. Picasso va fer cèlebre l’afirmació que la inspiració existeix, però ens ha d’agafar treballant. Crec que tots hem experimentat l’emoció d’una idea o d’una solució a algun problema que ens ha envaït de cop, i en algun moment, hem tingut ganes de cridar Eureka. Això és la inspiració, i arriba a la consciència de sobte que sembla insuflada des de l’exterior per algun ésser superior. Per això Plató va atribuir-la a la divinitat. En els últims temps, hi ha un cert acord que el procés creatiu té diferents fases. La primera seria l’obtenció d’informació, la mirada des de totes les perspectives possibles al problema o a la qüestió que ens hagi provocat un desassossec o un maldecap; fins i tot hi caben proves i experimentacions, a veure si trobem la solució. La segona fase arriba quan ens distanciem del problema i l’interioritzem; llavors tota la informació que hem recollit, les diferents òptiques, els assaigs que haguem fet, es posen a coure en la part menys conscient. En algun moment, quan menys ho esperem, una emoció lumínica ens envaeix amb La Solució. Això seria la inspiració, aquest moment màgic que ens fa sentir en comunió amb els déus. Seria un error pensar que amb això hem acabat. Cal que aquesta solució il·luminada sigui verificada, i, si no funciona, haurem de tornar a començar. Resulta habitual que la inspiració toqui a la porta al matí, després d’haver descansat, per exemple, perquè hem alliberat la ment mentre dormíem.
Hi ha altres tècniques per a alliberar el cap d’estímuls externs i deixar-lo lliure, com fer treballs mecànics i repetitius. Si el procés creatiu és grupal, la tècnica per a alliberar la ment més habitual és la pluja d’idees, el brainstorming. Un grup de persones es reuneix en un lloc còmode i ampli. Coneixen el problema i s’han preocupat d’obtenir informació sobre la temàtica en qüestió. Les persones que formen el grup llencen idees sense moderador, com en una tempesta. És imprescindible que no s’estableixi cap tipus de jerarquia entre elles, ni límits horaris ni crítiques a les propostes que puguin sorgir, perquè no sabem quina idea serà la bona o quina ens pot portar a la bona. S’anoten totes les idees i, arribat un nombre determinat, es fa una revisió per descartar-ne i acceptar-ne. Al final, caldrà verificar la solució o solucions proposades. Sigui com sigui, sembla que Picasso tenia raó, que la inspiració ens ha d’agafar treballant, en pluja d’idees o rentant les rajoles de la cuina. I també Plató, perquè la joia de la inspiració ha de ser divina, encara que no sempre escrigui poemes.