De plàstic

La Marta i el Pep són gent com cal. Saben que reciclar és un repte democràtic, que no s’hi val a passar-li el mort a un altre o tirar les culpes al polític de torn. Aquí tothom està cridat a la participació, i l’abstenció és una falta greu. La Marta i el Pep tenen costums diferents. La Marta va comprar un d’aquells cubells amb tres compartiments que dius “carai!, per llençar escombraries potser tampoc no cal”. El Pep va intentar usar les bosses de colors que li va regalar l’ajuntament fa uns anys, però no era pràctic. Com que baixava el reciclatge al matí, de camí a la feina, després havia de tornar a casa o carregar les bosses tot el dia. Total, que va decidir deixar-se de rucades utilitzar bosses normals i llençar-les al contenidor corresponent. Clar que des que les cobren que va dir “ep!, ja no s’hi val a dir que les recicla!”, així que s’està pensant el sistema de la veïna, la Marta, però es resisteix a pagar pel cubell de tres compartiments. Tots dos han incorporat a la rutina diària el gest de decidir on va cada cosa. Tots dos revisen el web d’Ecoembes per a veure si hi ha variacions. De moment, al groc, es mantenen ampolles de plàstic, llaunes, taps de plàstic, de metall i xapa, safates d’alumini, paper film i paper d’alumini, aerosol, pots de desodorant, bosses de plàstic (llevat de les bosses d’escombraries, per això el Pep va boig), terrines i tapes de iogurt, brics de llet, sucs, sopes, etc., safates de suro blanc i tubs de pasta de dents.

L’any passat, la Marta va decidir deixar de comprar ampolles d’aigua. Va trobar unes ampolles de vidre molt vintage, i ara les reomple amb l’aigua de garrafes. El Pep no ha comprat mai aigua, perquè la de l’aixeta és prou bona, i n’omple gerres. Cap dels dos no embolica l’entrepà amb alumini, de fet se senten incòmodes quan ho veuen fer als altres. Són gent com cal. Fins que comença la calor i arriba oficialment l’estiu. Més llaunes, més gelats, més ganes de trobar la fresca o d’esgarrapar banys de platja o de piscina. I, sense saber-ne la raó, més relaxament en tot. També en el reciclatge. I aquella llauna que al novembre anava de pet al groc, ara va amb sort a qualsevol paperera. I la bossa de patates, tres quarts del mateix. També pot passar que la Marta o el Pep tinguin veïns que surtin a petar la xerrada a la fresca, i es vegin obligats a sentir converses absurdes o opinions tronades i a algun dels dos –o a mi–, els agafi ganes de fer-los callar amb un improperi, i, com que l’educació no els ho permet, s’hagin de desfogar amb una rebequeria, i, en un atac de mala llet llencin el bric de gaspatxo al gris. Sigui com sigui, a l’estiu ens relaxem tots. També la Marta i el Pep. I això no pot ser. A l’estiu, al groc també.