L'era de l'emoció
La Il·lustració com a moviment cultural i social se situa a l’Europa d’entre mitjans del segle XVIII, i fins als primers anys del segle XIX. Les profecies, els miracles i les supersticions havien quedat enrere, en els anys foscos de l’edat mitjana, i la raó, l’enteniment, la deducció i l’explicació sense emocions van encetar el període anomenat Il·lustració, i també Segle de les Llums. De revolucions n’hi va haver per avorrir. Des de la Científica a la Francesa, i incloent-hi la independència i les constitucions dels Estats Units i de França, símbol de la caiguda de l’aristocràcia. És un període en què prenen protagonisme el mètode científic, l’educació universal, la llibertat individual, la raó i el progrés. Els acompanyen necessàriament la llibertat religiosa i la separació d’església i estat. Com que aquesta era de la raó es fonamentava en la idea que el coneixement humà podia combatre la superstició i la ignorància i, per tant, desfer-se de les tiranies, es podria construir un món millor amb avenços científics, polítics, econòmics i socials. Van aparèixer també les primeres activistes que van mirar d’estendre els canvis també a les dones. En aquest punt, no em puc estar de fer esment a Thomas Hobbes, que ja en el segle XVII va fonamentar la desigualtat entre homes i dones en un convencionalisme social. Quina meravella de segle, malgrat que la resistència dels que havien controlat el poder i les vides dels individus va fer que haguessin morts en moltes revoltes i guerres. I d’aquells sacrificis i conviccions en som hereus. No ens deu agradar com hem avançat en llibertats, en igualtats, en equitat social. No ens deu agradar perquè hem abaixat la guàrdia, i tan cofois com estem dels èxits esgarrapats, som capaços de regalar-los o de menysprear-los per una bona història que ens faci riure. Ni tan sols per un plat de llenties. Segurament perquè som allà on més ens agrada ser: en l’era de l’emoció. Mentre Múrcia es prepara per a esdevenir seu de la bandera d’Espanya més gran del món, els diabètics nord-americans creuen fronteres per comprar insulina a un preu que es puguin permetre. Mentre el Mur alt, bonic, gran i poderós amb una bella porta es dibuixa al cap de tants ciutadans que el somien amb un somriure, altres són separats dels fills o moren abraçats a ells perquè si el progrés no arriba pensaven que el podien anar a trobar. L’era de l’emoció ens retorna a la infància pre-il·lustrada, quan es compraven històries de frases curtes i contundents, quan es comprenien les paraules sense gaire esforç i qualsevol persona podia entendre el món sense sortir de la barra del bar o de la pantalla de l’smartphone. L’era de l’emoció no deixa de ser, finalment, l’època de la vagància intel·lectual, quan l’oratòria de pa sucat amb oli és capaç de convèncer-nos que nosaltres no som responsables de res.
