La propietat de les idees

L’any 1959, el Govern de l’Índia va encarregar a l’artista Amar Nath Sehgal que dissenyés un mural per a adornar els murs d’un centre governamental de conferències a la capital del país. El primer ministre Nehru va donar el vistiplau al disseny presentat, i el 1962 van finalitzar els treballs del que va ser una icona cultural durant 17 anys. L’any 1979, el Govern de l’Índia va decidir restaurar els edificis, van desmuntar el mural, i van desar les restes en un magatzem. Sehgal va demanar explicacions, ja que ningú no li havia dit res, i no va obtenir resposta. Tan disgustat estava, que va presentar una demanda contra el Govern per violació dels drets morals. El judici es va celebrar l’any 1992, quan del mural no en quedava res. No obstant, el president del Tribunal Suprem va dictaminar que “en un país que té totes les raons del món per a estar orgullós de la seva creativitat i enginy, no es pot deixar que el destí dels artistes que creen la nostra història i patrimoni estigui en mans de gent que gairebé no sap distingir Venus de Mart. Ni parlar-ne. En aquesta situació, els tribunals de l’Índia no poden sinó prendre les mesures que s’imposen”. El Tribunal es va inspirar en la legislació sobre drets d’autor, basada en el conveni de Berna de 1886 que consagra el concepte de drets morals, que són inalienables, i que consisteixen en el dret a reivindicar l’autoria d’una obra, i a oposar-se a qualsevol distorsió, mutilació o modificació de l’obra que pugui anar en detriment de l’honor o la reputació de l’autor. Em sobta que en un temps en què la creativitat ha adquirit un paper central en les empreses, els contractes laborals que contemplen els drets d’autor continuïn restringits a unes minories professionals, i siguin estranys en altres àmbits. La major part dels contractes són com el que va signar Sehgal amb el Govern de l’Índia: cessió de drets patrimonials i d’autor. I qui pensi que no ho ha fet, potser hauria de donar un cop d’ull a la legislació laboral, i es trobarà que, si no hi ha res establert, es presumeix que el treballador cedeix en exclusiva la seva obra a l’empresa amb l’abast necessari per a portar a terme la seva activitat empresarial. Mai, però, es poden cedir ni violar els drets morals, que són inalienables. Crec que farien bé les empreses a posar-los en relleu per a retenir els millors talents. A la fi, Sehgal va renunciar a tota indemnització després de guanyar el judici. I segurament farien bé els treballadors de reclamar una revisió de drets en els contractes, perquè tampoc no cal que tothom sigui Sehgal.