Canviarem?

Sense buscar-ho, em trobo amb alguna reflexió ensucrada sobre com, amb l’experiència viscuda aquests temps, ens tornarem més humans, com si això volgués dir alguna cosa. Entenc que darrere del sucre de les frases sobre la bondat amagada que aflorarà, i la cooperació, la solidaritat i les grans paraules, hi ha l’anhel de persones de bon cor que voldrien un mon de relacions més del cantó dels valors humanistes que del mercantilisme. Podria ser que alguns aspectes de les estructures de relació social canviessin radicalment, i ben bé podria ser que ho fessin per a bé. Si fem cas de la història, després de la crisi de la grip de 1918, i segurament per la manca d’homes joves, es va accelerar la incorporació de les dones al món laboral, i es van cimentar les bases per aconseguir el dret a vot. Alhora, com que s’havien fet paleses les mancances en matèria sanitària, es van començar a desplegar els sistemes de salut.

Més enrere, l’epidèmia més letal de la història, la pesta negra, va provocar al voltant de 50 milions de morts a Europa, un 60% de la població. Les conseqüències, a banda de les demogràfiques, van ser tan importants com que es va carregar l’estructura feudal, i es van accelerar els processos cap a una organització moderna de la vida econòmica. En matèria de salut, va prendre rellevància la ciència per sobre de les explicacions sobrenaturals. Sembla que els canvis després de les grans pandèmies van ser positius. Segurament més lents del que hauria agradat als protagonistes de l’època, i potser més tímids. El cert, però, és que es van traduir en un increment dels drets de les persones.

En aquesta ocasió, sembla que es presenten dues alternatives: o ens encaminem cap a un món més autoritari o cap a un món més col·laboratiu. Com que ningú no té la bola de vidre màgica, ens haurem de conformar amb conjectures i especulacions. Sabem que la major part dels governs han optat per una gestió centralitzada de la crisi sanitària. En general, i per les presses, s’ha optat per tirar del manual de la jerarquia militar, per sobre de la possible cogovernança o governança col·laborativa. I això ha estat general. No obstant, el que s’hagi fet fins ara només és un antecedent de les transformacions, i l’opció de l’autoritarisme, de la pèrdua de llibertats individuals, o bé de l’opció per la cogovernança i de les persones en l’eix protagonista tindrà més a veure amb el grau de satisfacció de la ciutadania sobre els resultats globals.

Mantinc l’esperança en la censura social a l’autoritarisme, per detalls com la visibilitat, de cop, dels temporers del camp. I crec que la vigilància a l’estil

Gran Hermano

a través dels mòbils es permet temporalment com a mal menor. Potser només és una esperança. O un desig. Potser és que l’alternativa em fa por.