I els drets civils?
Tant si vols com si no vols, bona part dels treballadors i treballadores ens hem fet o ens hem hagut de fer al teletreball, a les reunions a través de plataformes digitals, a les converses telefòniques i telemàtiques, a connexions per VPN i altres solucions digitals per a mantenir l’activitat. Ràpidament, i només uns dies després d’aixecar l’estat d’alarma, es va fer públic l’avantprojecte de llei de treball a distància que instaurava en el cap d’empresaris i treballadors que la tecnologia tornava a marcar les relacions laborals i econòmiques. Recordo l’època en què es va generalitzar la informàtica a les empreses i després a les llars, sobretot amb l’accés a un internet assequible. Van desaparèixer o es van haver de reconvertir molts professionals i empreses, com les agències de viatges, els comptables, els bibliotecaris o els operaris. Totes les tasques que podien ser programades van patir una transformació important, i van deixar molta gent fora de joc.En els bancs, per exemple, es va eliminar el caixer, o es va reduir a la mínima expressió, i es va substituir per un màquina expedidora que va augmentar les transaccions que permetia fer: des de cobrar rebuts a fer transferències. Actualment, el banc pot ser tan anònim que no cal una persona al davant per a contractar un préstec o un compte a llarg termini. Diran: s’ha guanyat la batalla a l’arbitrarietat, perquè qualsevol persona que compleixi unes condicions fixades pot obtenir el que necessita en pocs minuts. També, però, s’ha perdut en discrecionalitat. Aquell director de banc que, malgrat que els números no fossin ideals, coneixia el veí o la veïna, i sabia que tornaria el crèdit, ja no hi és.
Les màquines no pensen, no creen i no discuteixen. Les màquines executen les ordres que els han estat programades. És innegable que proporcionen un nivell de progrés sense precedents, sobretot si no anem a la lletra petita, i sobretot si fem invisibles les persones que han quedat excloses, sense que ens hàgim preocupat de donar-los un cop de mà perquè es puguin reinventar. Imagino que molts diran miri, reinventar-me ja ho faria, si sabés com i si no m’hagués enfonsat; i reinventar-me ja ho faria, però és que el cap no para d’atabalar-me amb les factures pendents, les que vindran i totes les que no podré pagar. La tecnologia té límits, sobretot que vulguem imposar. El primer de tots, que no l’hem volgut incorporar als processos electorals. Per què el vot electrònic no podia ser una solució perquè els afectats de Covid-19 no haguessin de veure retallats els drets civils per un ordre administratiu? Per què és tan ràpid legislar el teletreball i no ho és legislar la teledemocràcia? Tal vegada la màquina tampoc no sigui la culpable.