Okupa?

Veuràs que tinc un pis, un habitatge. El vaig comprar fa temps, tant que, si no miro els papers, no recordo la data, però encara pago hipoteca. Cada mes. No vaig perdre la feina durant l’última crisi, fa quatre dies, i tampoc no vaig signar una hipoteca escombraria –les anomenades

subprime

, que en anglès queda millor. Tinc sort. El pis no és gran cosa, ben mirat, però és casa meva. Aquests dies, després de l’aixecament del decret d’alarma, m’he traslladat de ciutat perquè tenia els pares descuidats, al meu entendre, per culpa del confinament, que no em deixava anar amunt i avall amb la llibertat de moviments que tenia abans.

Tinc sort, tens raó. Puc seguir amb la feina i no m’han aplicat cap ERTO. Treballo des de casa, i em sento privilegiada perquè tinc connexió a internet, un portàtil i un telèfon mòbil. La canalla, també amb el portàtil, va poder seguir el curs des de casa, encara que confesso que en algun moment vaig estar a punt de perdre els nervis. Entre el teletreball que, diguin el que diguin els de les tecnològiques, allarga els temps de reacció, les explicacions als nois sobre allò que no entenien de mates o d’anglès o de català, els treballs de plàstica –calla, que ara no es diu així– les llargues cues per comprar, els dinars, sopars i el telèfon que no mirava horaris perquè, total, érem tots a casa, doncs sí, vaig estar a punt de perdre els nervis. Però tinc sort. Sort de poder fer les explicacions als fills, sort de pagar les factures, sort de poder mirar endavant encara que hagi decidit que cal fer més estalvis per si de cas.

Veuràs que la meva vida, ben mirat, tampoc no té res per a envejar. No sóc un gran inversor, ni una gran corporació. No sóc una potentada, i no em surten per les orelles. I si puc decidir fer més estalvis serà perquè m’estaré d’algun caprici de tant en tant, com una brusa o unes sabates de Pasqua a Rams, o un soparet amb amics. Tindré sort perquè ara no tindré aquests capricis a canvi de la seguretat perquè, si mai vénen maldades o pitjors, no m’hagi de veure amb una mà davant i l’altra al darrere d’un dia per l’altre. Que almenys pugui resistir un parell de mesos, penso. Per això et demano que passis de llarg quan arribis a casa meva. T’ho demano perquè aquesta sort que tinc és fràgil, i si em deixes sense casa hauré de seguir amb la hipoteca i amb les factures, i, vés a saber, potser hauré de dormir al carrer. O al cotxe, com els americans que es queden sense casa. I t’ho demano perquè ara comença el curs i no sé encara si serà presencial, virtual o a mitges, i només em faltava que m’ho posessis més difícil. He llegit que el 5% de les ocupacions d’habitatges passen a la gent com jo. Segurament et sembla un percentatge assumible, però, veuràs que, quan toca en primera persona, deixa de ser un número i acaba en drama.