Escoltar

Una estratègia de canvi o d’emancipació amb voluntat d’assolir (tard o d’hora) la victòria no pot prescindir d’un relat creïble del que s’ha de fer, i aquest relat ha de poder ser entès i considerat amb atenció, fins i tot pels seus adversaris. En canvi, la gesticulació incessant, el sermoneig o la subordinació de la vida real a una mena de realitat virtual, definida pel tuitaire més sarcàstic o pel profeta de torn, constitueixen més aviat alternatives prepolítiques que poden proporcionar satisfaccions epidèrmiques, però que acaben resultant frustrants, fins i tot a curt termini.

Sense identificar errors, sense parlar –potser menys, però amb més profunditat– i sense escoltar, difícilment es pot construir un relat polític amb garanties d’èxit. Si nosaltres perdem la capacitat d’escoltar l’opinió de l’altre amb tant d’interès com el que posem a expressar el nostre punt de vista, difícilment farem un pas endavant. Si perdem la capacitat de voler comprendre què pensa realment l’altre i la de manifestar-li respecte, encara que no hi estiguem d’acord, difícilment farem un pas endavant. Sens dubte, aquesta és una actitud que requereix esforç, però es pot ser clar i assertiu, sense deixar de tractar l’altre amb justícia i amabilitat.

No recordo qui va escriure que el silenci era l’aliment de la pau i del diàleg. Que ens “construïm” personatges avesats a la dinàmica “acció-reacció”, però que, com a éssers humans, preferiríem estar en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per moltes raons, crec que és un bon moment per preguntar-nos si som realment capaços de dialogar, de negociar per superar conflictes, i per imaginar-nos, durant una estona, la força que podria tenir un consens com aquest.