Montesquieu

Quan el president del Govern espanyol va anunciar un decret d’alarma per sis mesos vaig entrar en xoc emocional. De caràcter generalment agut, és determinat per la irrupció brusca i inesperada, en la vida de la persona, d’un element –sovint negatiu, però que pot ésser també de signe positiu– que modifica l’existència pròpia i al qual hom no encerta, de bon principi, a adaptar-se: l’enciclopèdia catalana és bona amb les explicacions. Després de dormir, vaig pensar que els diputats no deixarien que això passés, ni que fos només perquè els toca, com a legislatiu exercir el control sobre el govern, l’executiu. No n’aprendré mai. Si ja l’Alfonso Guerra, fa 25 anys, va dir allò de “Montesquieu ha muerto”. La major part de la gent, com que no sabien qui era Montesquieu, s’ho van tirar a l’esquena, i van fer mal fet, perquè era la constatació que s’havia col·locat una cirereta en el pastís del control de l’Estat per part dels partits polítics. I, qui diu els partits polítics, diu els secretariats,

politburós

o com li vulguin dir als sanedrins de cada formació.

Com podia anunciar el president del Govern una mesura tan extrema i llarga, que correspon al legislatiu?

Montesquieu ha muerto

. Per què no s’ha renovat el Consell General del Poder Judicial?

Montesquieu ha muerto

. Per què els parlaments, congressos, corts i senats semblen el gran espectacle dels pregoners en comptes de seus de debats polítics?

Montesquieu ha muerto

.

Que qui era Montesquieu? Un savi del segle XVIII, autor de

L’esperit de les Lleis

, que va reflexionar sobre l’Estat i la llibertat. Era del parer que quan els poders legislatiu i executiu es troben reunits en una mateixa persona o corporació, no hi ha llibertat, perquè es pot preveure que s’aprovin lleis tiràniques que s’hagin d’executar de la mateixa manera. I si s’hi ajunta el judicial, llavors també es podria exercir de la mateixa manera. La distribució jurídica i social de les funcions executiva, legislativa i judicial pot limitar l’ús arbitrari del poder i salvaguardar la llibertat i els drets de la ciutadania. Això és el que va morir.

Durant aquests temps estranys, a més, la decisió política s’ha traslladat a la decisió dels experts, com si hi hagués persones que sabessin com sortir del forat sense prendre mal. O com si nomenar uns experts i no uns altres no fos ja un acte de decisió política. Ho han dit els experts: és la millor manera de passar la responsabilitat a un altre que no té nom i, a més, ningú li demanarà comptes (és que pretens saber-ne més que un expert?). No m’agrada que el discurs de la llibertat estigui en mans d’organitzacions autoritàries, així que, sisplau, polítics progressistes, deixeu d’amagar-vos darrere dels experts i ressusciteu Montesquieu. A veure si en sortim.