Sense traductor
A finals del segle XIX, l’aparició de les agències de notícies i les comunicacions poc fiables van propiciar que s’estandarditzés un estil de redacció periodística que ha perdurat durant tants anys que encara és vigent. Si ens imaginem un corresponsal de guerra que ha d’enviar als diaris una crònica del que passa a primera línia, hauríem de pensar en un telègraf o un teletip que ha de transmetre mentre la guerra continua. El corresponsal ha de ser concís, i ha de donar prioritat al més important: què, qui, quan, per què i com. Les dades principals s’hauran de transmetre abans de res, no sigui que es talli la comunicació i a l’altra banda es quedin a mitges.
Aquesta fórmula es va traslladar a la redacció dels diaris, i per això l’estructura tradicional de les notícies comença amb un titular, segueix l’entradeta i llavors el cos de la notícia, que ha de resumir els fets en el primer paràgraf. La major part dels mitjans de comunicació, a més, recullen en el llibre d’estil que els paràgrafs han de ser curts, i que cal dividir la informació en diferents capes, de menys a més profunditat, perquè el lector decideixi si segueix o no amb la lectura. Les oracions subordinades no estan vetades, però es dóna prioritat al punt, és a dir, és millor escriure dues frases que una subordinada.
La redacció periodística ha contribuït d’aquesta manera a fer accessible la informació i també a incrementar l’autoestima de les persones, que podien entendre situacions complexes explicades d’una manera senzilla. Els novel·listes utilitzen també diverses estructures de redacció. La més comuna, o la més coneguda, és la dels tres trams: plantejament, nus i desenllaç. En aquest cas, però, l’estil és personal, i no necessàriament accessible a qualsevol tipus de públic. No obstant, grans escriptors universals han sabut arribar a públics cultivats i no cultivats, i justament això els ha fet més grans.
Els juristes, en canvi, mantenen una obcecada tradició obscura en la redacció de textos. Tant, que les 100 Regles de Brasília –document elaborat el 2008 en la Cimera Judicial Iberoamericana sobre l’accés a la justícia de persones amb vulnerabilitat– recullen alguna estirada d’orelles sobre l’estil de redacció. La regla 58 és ben clara: tota persona en condició de vulnerabilitat té el dret a entendre i a ser entesa. Segueixen les regles amb els advertiments que s’usaran termes i estructures gramaticals simples i comprensibles.
Jo demanaria que a la propera revisió de les 100 de Brasília eliminés la referència a les persones vulnerables i facilitessin la comprensió a la resta de la humanitat, als que no som capaços d’entendre un contracte, una llei, un decret o una directiva sense una traducció al costat. Al final, els juristes aprendrien a escriure.
