Temps de pressa

Diuen que la realitat supera la ficció. Com si hi hagués una dissociació entre el real i el fictici, com si la ficció es pogués inspirar en una altra cosa que no fos la realitat. O com si la realitat no estigués influïda o modelada per la ficció. Des de temps immemorials (com m’agraden aquestes expressions fetes: marc incomparable, festa de la democràcia, breu instant), les persones ens hem dedicat a explicar-nos el món, l’immediat i l’incomprès, a través de contes, llegendes, mites o tractats detallats sobre la vida i la mort. Hem creat disciplines acadèmiques que donessin llum a això que anomenem realitat, amb la idea que en algun moment poguéssim comprendre què fem aquí, quin sentit té la vida, què hi ha després. I derivades que ens ajudessin a establir pautes de comportament. Què és bo, què és just, què és acceptable, i què és dolent, menyspreable o condemnable. Hem arribat al segle de la tecnologia, de la fragilitat i la fugacitat, de la globalització, de les emocions, de la informació i de la contradicció i de molt més. El que no tinc clar és si hem paït que les pautes de comportament que vam heretar no han estat prou modelades per als temps de la pressa. Amb permís o sense dels que han decidit que la pandèmia ha representat un canvi de paradigma, m’atreveixo a afirmar que som encara, i per estona, en temps de pressa. Pressa perquè les restriccions acabin, pressa perquè hi hagi vacuna, perquè tothom estigui vacunat, perquè l’altre contesti un missatge.

Diuen que la realitat supera la ficció. Com si hi hagués una dissociació entre el real i el fictici, com si la ficció es pogués inspirar en una altra cosa que no fos la realitat. O com si la realitat no estigués influïda o modelada per la ficció. Des de temps immemorials (com m’agraden aquestes expressions fetes: marc incomparable, festa de la democràcia, breu instant), les persones ens hem dedicat a explicar-nos el món, l’immediat i l’incomprès, a través de contes, llegendes, mites o tractats detallats sobre la vida i la mort. Hem creat disciplines acadèmiques que donessin llum a això que anomenem realitat, amb la idea que en algun moment poguéssim comprendre què fem aquí, quin sentit té la vida, què hi ha després. I derivades que ens ajudessin a establir pautes de comportament. Què és bo, què és just, què és acceptable, i què és dolent, menyspreable o condemnable. Hem arribat al segle de la tecnologia, de la fragilitat i la fugacitat, de la globalització, de les emocions, de la informació i de la contradicció i de molt més. El que no tinc clar és si hem paït que les pautes de comportament que vam heretar no han estat prou modelades per als temps de la pressa. Amb permís o sense dels que han decidit que la pandèmia ha representat un canvi de paradigma, m’atreveixo a afirmar que som encara, i per estona, en temps de pressa. Pressa perquè les restriccions acabin, pressa perquè hi hagi vacuna, perquè tothom estigui vacunat, perquè l’altre contesti un missatge.

En aquestes, que segueixo una sèrie, pèssima per cert, sobre la vida després de la mort. En la sèrie, hi ha un costat bo i un altre dolent, i les persones van a un o a l’altre segons els resultats de sumar o restar punts d’acord amb les decisions que han pres a la vida. No m’hi estaré en l’argument ara, que fa pena, però sí en una qüestió rellevant: de resultes d’una investigació interna, en la sèrie van descobrir que feia anys que ningú no arribava al costat bo. Si abans comprar un perfum per a la mare sumava punts positius, ara en podia restar si contenia ingredients a partir de flors recollides per infants, per l’agreujant de complicitat en explotació infantil. Ja he dit que la sèrie és pèssima? De tota manera, quan s’adonen que els paràmetres per a valorar una conducta són antiquats, paga la pena. En temps de pressa i de pandèmia, vivim en la ficció que les comunicacions en línia redueixen la contaminació. Només puc atribuir aquest miratge al silenci d’ara fa un any, quan es van reduir a la mínima expressió els cotxes i els avions en circulació, i es van sentir els ocells. Però es van multiplicar les connexions digitals, i la realitat, que supera la ficció, és que internet contamina. Temps de contradiccions.

En aquestes, que segueixo una sèrie, pèssima per cert, sobre la vida després de la mort. En la sèrie, hi ha un costat bo i un altre dolent, i les persones van a un o a l’altre segons els resultats de sumar o restar punts d’acord amb les decisions que han pres a la vida. No m’hi estaré en l’argument ara, que fa pena, però sí en una qüestió rellevant: de resultes d’una investigació interna, en la sèrie van descobrir que feia anys que ningú no arribava al costat bo. Si abans comprar un perfum per a la mare sumava punts positius, ara en podia restar si contenia ingredients a partir de flors recollides per infants, per l’agreujant de complicitat en explotació infantil. Ja he dit que la sèrie és pèssima? De tota manera, quan s’adonen que els paràmetres per a valorar una conducta són antiquats, paga la pena. En temps de pressa i de pandèmia, vivim en la ficció que les comunicacions en línia redueixen la contaminació. Només puc atribuir aquest miratge al silenci d’ara fa un any, quan es van reduir a la mínima expressió els cotxes i els avions en circulació, i es van sentir els ocells. Però es van multiplicar les connexions digitals, i la realitat, que supera la ficció, és que internet contamina. Temps de contradiccions.