Algoritmes
La vida és un algoritme, i no només des que hi ha internet. La vida és un algoritme des de l’inici dels temps. Totes les persones del món utilitzen algoritmes: per a cuinar, per a netejar, per a comprar, per a pintar una habitació o per a cosir un botó, per a anar a treballar o a estudiar. Sense algoritmes, acabaríem tots en estat catatònic en segons, de tan caòtic que ens resultaria resoldre qualsevol problema.
Muntar un moble que arriba desmuntat (quan s’acabarà aquesta moda!) és un algoritme complex (almenys per a mi). Les instruccions –que no sempre són clares– són l’algoritme de muntatge. Mirem on mirem, trobarem algoritmes, que són, amb més o menys complexitat, passes d’un procés.
Els algoritmes més valuosos, malgrat les aparences, no són els de Google, ni els d’Instagram, ni els de Netflix. Ves per on, els algoritmes més preuats són els de cada un de nosaltres, i d’això va la història, de conèixer com ens comportem per a preveure què farem. La mala notícia és que som tan predictibles –sí, jo també pensava que era un espècimen únic i irrepetible– que els grans observadors ens classifiquen per grups i són capaços de saber que compraré una nevera el 2024, cosa que no m’havia passat pel cap.
La vida ja era un algoritme, però els últims anys, amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial, l’algoritme s’ha sofisticat tant que l’hem començat a dotar de personalitat. Apareixen noves expressions com justícia algorítmica, art algorítmic o neutralitat algorítmica. Però no ens enganyem, l’algoritme sempre és creat per algú. I si funciona o no, si s’utilitza amb bons fins o no, si és pervers o no, depèn sempre de qui l’ha creat i per a què. Coses d’humans.Em reconec usuària de plataformes digitals sense rubor. Compro a botigues de barri, i també a altres botigues d’altres barris a través de plataformes digitals. I miro sèries de diferents països a través de plataformes digitals, i em quedo sorpresa quan diuen que només podem consumir les pel·lícules o les sèries que volen les plataformes.
Vaja, com si abans es pogués triar, com si amb els cinemes no fossin les distribuïdores les que decidien el que era o no rendible. O com si haguéssim tingut accés a totes les produccions, grans o petites, de qualsevol lloc del món i, de cop de volta, algú hagués tancat l’aixeta.
Ara puc veure cinema nòrdic, israelià o saudita des del sofà de casa. Per cert, cinema saudita, sí. El cinema va estar vetat durant més de 35 anys a l’Aràbia Saudita, fins que el 2018 es van obrir algunes sales de cinema, i es van projectar algunes pel·lícules al festival de Canes del mateix any. Em queden reptes, com un passeig per propostes asiàtiques, i em queda el confort de Hollywood. Però, mira, tot es troba a un clic d’algoritme.