El codi QR
Fa uns anys, vaig viatjar per primera vegada a un país de l’Àfrica subsahariana. Abans d’anar-hi, vaig passar pel Servei d’Atenció al Viatger Internacional. Em van preguntar on viatjava, van consultar les recomanacions de l’OMS –perquè el viatge incloïa diversos països– i vaig sortir amb cinc vacunes i un certificat internacional de vacunació: la targeta groga, una mena de passaport mèdic amb reconeixement internacional.
La meva targeta groga acredita la vacuna de la febre groga, i recordatoris de les de la poliomielitis i del tifus. Inclou data, centre vacunació, número de lot de la vacuna, validesa de cada vacuna i segell oficial del centre de vacunació. El tinc en paper, i conté un número d’identificació i les meves dades.
A més, no necessito disposar de cap dispositiu mòbil quan viatjo, i quan entro en un país, tampoc no calen lectors especials: ensenyo la targeta groga si me la demanen, l’autoritat corresponent comprova la targeta groga amb el meu passaport amb un cop d’ull i llestos.
Amb l’entrada en vigor del passaport de vacunació Covid, digitalitzat, l’accés a la informació emmagatzemada es fa a través d’un codi QR. Per a llegir el codi QR, cal una eina que disposi d’una clau específica de lectura i, normalment, en disposen a ports i aeroports. No serveix qualsevol eina de lectura per a accedir a la informació que conté el QR. Per entendre’ns, no serveix el lector del mòbil. Es tracta, en teoria, d’una forma de protegir les dades, però esclar, tampoc no anem enlloc més que no sigui circular per territori de la Unió Europea.
A més, el sistema de protecció de dades no és infal·lible, perquè la tecnologia tampoc no ho és. El passat octubre ja van saltar les alarmes quan es va posar en evidència que la base de dades de claus privades estava compromesa: passaports Covid UE vàlids a nom d’Adolf Hitler, Bob Esponja o Mickey Mouse van ser la prova que hi havia un mercat de falsificacions.
Des que es va parlar l’any passat d’un passaport Covid, amb totes les polèmiques i debats que hi van haver, que em miro la targeta groga. La trobo senzilla. Tot i que té uns quants anys, es troba en perfecte estat, perquè la tinc sempre, amb el passaport, en una funda plàstica protectora. Simple i més complicada de falsificar es miri com es miri, perquè és més car falsificar un paper amb signatures, segells i fins i tot etiquetes de lot que un codi QR! Per una raó simple: per a falsificar un document en paper cal una impressora, a més del paper i l’estructura de signatures i segells, i la clientela serà més aviat local. La falsificació digital es pot oferir a una clientela global, cobrar amb criptomoneda i encriptar enviaments. A veure si entenc algun dia per què la tecnologia no pot conviure amb el paper.
