Culpa

Què et sembla, un crim insignificant no queda compensat amb milers de bones obres? A canvi d’una vida, milers de vides salvades de la corrupció i el desgavell. Una mort a canvi de cent vides, és pura aritmètica!” Raskólnikov, protagonista de Crim i càstig de Dostoievski, és en una taverna i escolta la conversa entre un estudiant i un oficial, que parlen d’una vella usurera que ell mateix acaba de conèixer. La conversa s’anima, i l’estudiant afirma que seria capaç de matar i robar a la vella sense remordiment, d’alguna manera perquè amb els diners d’aquella vella que fa mal a molts es podrien salvar vides joves i sanes que perden la força per la manca de suport. L’estudiant, per suposat, parla en teoria, perquè no triga a dir que ell no seria capaç de fer-ho, però li semblaria just fer-ho. L’oficial que l’escolta sentencia que si l’estudiant no es decideix a fer-ho, no hi ha justícia que valgui.

Raskólnikov queda convençut que gaudeix d’una vàlua superior. Ell, que només escoltava una conversa de taverna, decideix que serà capaç de fer-ho i, a més, no tindrà cap tipus de remordiment, sobretot perquè es dedicarà a planificar tot el detall del crim. La dialèctica entre la moral utilitarista esbiaixada i la moral cristiana es desgrana en pàgines de por i sofriment per un càstig interior que necessita de redempció perquè la culpa es fa insuportable. De la culpa en sabem, i molt, les dones, que tenim la culpa de tot des de l’inici dels temps, quan Eva va decidir ser generosa i compartir el fruit de l’arbre prohibit amb Adam. En ser enxampat, Adam va donar les culpes a Eva, com un acuseta, i Nostro Senyor la va –ens va– condemnar a patir i molt les fatigues de l’embaràs i els dolors de part. No content amb això, va sentenciar que Eva –i totes les Eves posteriors– seria sotmesa al domini del seu marit. A Adam, per escoltar Eva, el va condemnar a haver de treballar per poder menjar. Així va ser com Adam va quedar com un bonifaci, i Eva, com totes les dones, la culpable de la pèrdua del paradís, tal com ens han deixat clar els últims més de 20 segles. Ara que els dolors de part s’han minorat (tampoc no gaire, que consti), les dones hem assumit com a nostre el càstig d’Adam, i ens hem de guanyar el pa amb la suor del front. I noves culpes. Culpa per deixar la canalla unes hores, culpa per no arribar a tot arreu. Culpa per contestar. Culpa per callar. Culpa per parlar. Culpa. Per això, no és d’estranyar que la personificació del mal en la conversa de taverna que sent Raskólnikov sigui una dona. Vella i usurera, d’acord, però una dona a la fi, tan culpable i tan insignificant que mereix la mort. Crim i càstig no anava de culpa per matar una dona. Anava de culpa. I Dostoievski la descriu tan bé que em sento culpable de no saber-ho fer millor.