Lectures d'estiu (2)
Les joies úniques requereixen que el metall es conformi manualment, amb tècniques simples d’estirat, laminat, conformat, mecanitzat, soldat, i altres de més complexes. La producció en sèrie d’una joia, en canvi, parteix d’un o més motllos de figures i elements que després cal engalavernar per a aconseguir la joia definitiva.
Les peces poden ser massisses, mixtes o balmades. Les massisses contenen més metall i, per tant, el cost és més elevat, per això es reserven per a allotjar pedres precioses. Les peces mixtes pesen menys, ja que són balmades en les parts decoratives, i resistents en les parts de la joia que pateix més desgast, com l’estructura i els encasts. Les joies que s’aconsegueixen amb peces mixtes tenen l’aparença de grans joies amb poc pes.
La joieria i l’orfebreria són art i ofici portat al mil·límetre. Combinen la creativitat amb les tècniques de disseny i fabricació, i, a més, amb l’habilitat d’aconseguir que la bellesa estigui a l’abast de butxaques de diferents dimensions. Almenys això tenia al cap en Rafel quan va decidir instal·lar un negoci de joieria i orfebreria al centre de Vilagran, en una de les quadrícules de l’escaquer, davant de l’hotel, entre els casalots antics que havien construït els indians feia més de 150 anys.
En Rafel devia tenir quaranta anys quan va obrir el negoci. Portava un temps separat de la dona i dels fills, així que es dedicava a treballar. Dissenyava i fabricava joies en el taller amb el seu germà Magí, i atenia les peticions dels clients, tant dels fixos com dels de pas, amb la mateixa dedicació.
Passava hores a la trefiladora quan havia de crear una joia nova, i en Magí li prenia el pèl, que si s’havia tornat aprenent, però en Rafel ni cas, seguia al banc amb els trossos de metall, passant d’un solc més gran a un altre de més fi, fins que el metall s’aprimava, amb cura de fer almenys tres recuits en l’interval d’un solc a l’altre, per a evitar que en el tretzè la peça es trenqués. Aprimat el metall amb els tretze solcs de la trefiladora, el portava a la filera per a estirar-lo i aprimar-lo més encara. Fins que aconseguia el gruix d’un cabell. Era la seva manera de mantenir el cap desocupat perquè les idees fluïssin sense obstacles.
A vegades, n’hi havia prou amb unes hores de trefiladora, altres, recollia les pedres o les petxines que li portaven alguns xics que feien d’ajudants a canvi d’alguna moneda. Això passava el dilluns a la tarda. Arribaven al taller en grup, però entraven d’un en un amb el botí, i miraven de convèncer en Rafel que aquella pedra o aquell nacre tenien les formes més estranyes que mai no havien vist, i que els costava de desfer-se’n. En Rafel reia per dins, perquè sabia que aquells marrecs aprenien ràpid el regateig, i només de tant en tant accedia a donar-los una moneda extra.
