Lectures d'estiu (i 3)
El Pep, el Manel, el Paco i jo passàvem les tardes de dilluns a la platja, amb una bossa de roba de sac cada un. Remenàvem durant hores entre les petxines i les pedres que hi havia a la sorra o a la vora de les roques, a veure si en trobàvem alguna de diferent, més brillant, més estellada o amb alguna forma estranya. En Rafel, l’orfebre, sempre deia que calia ser minuciós en la feina, i ens ho preníem com un manament. I com una competició, a veure quin dels quatre aconseguia la millor troballa, i quin dels quatre rebia la felicitació o la propina del Rafel.
Aquella tarda era especial per a mi, perquè no me la jugava amb els altres. Tenia al cap una competició més important: havia de trobar la forma més especial del món per a la noia més bonica del món. Es deia Mercè, i havia arribat a Vilagran a la primeria de l’estiu. S’estava amb els seus oncles, tres cases més amunt de la meva, així que la podia veure quan tornava a casa si mirava per la finestra de l’habitació de la iaia, que donava al carrer. Les altres habitacions donaven a un pati gran, més sorollós, perquè els veïns la feien petar fins tard, a la fresca, i, com que la iaia es ficava al llit d’hora, li va tocar la del carrer. Si la mare em trobava a l’ampit de la finestra, em renyava i em feia sortir, que un dia cauràs, deia, i jo com vols que caigui, et penses que soc un nen petit?
A vegades, el regany de la mare arribava tot just quan la Mercè apareixia pel revolt de baix, i em perdia el moment en què la brisa que sempre corria en la cruïlla li apartava el cabell de la cara, i ella ho agraïa amb un somriure. Vaig saber que es deia Mercè perquè algun cop la seva cosina l’havia cridat pel nom, perquè mai no m’havia atrevit a dir-li res. En Pep va trobar una petxina gegant, fosca per la banda de fora i blanca amb rivets grisos i rosats per dins. Ens la va ensenyar cofoi, deia que guanyava ell. Jo no vaig trobar res que em fes el pes, i vaig anar cap a ca l’orfebre amb els altres sense esme. En Rafel era a la trefiladora quan vam arribar, i vam esperar que acabés, embadalits amb els fils de metall. Ens deixava mirar-lo però no podíem obrir la boca fins que no ens ho digués ell, així que allà ens tenia, callats i atents.
Quan va decidir que ja n’hi havia prou, ens va demanar pel que li portàvem. Tots van obrir les bosses, menys jo, que la portava buida, i el Pep va treure la petxina gegant. El Rafel els va fer a tots una manyaga al cap, menys a mi, que em va preguntar si no tenia res. Li vaig dir que no, que no havia aconseguit la pedra especial que volia. Ja la trobaràs algun dia, em va deixar anar. Tornant cap a casa, el Pep va dir de fer una cursa. Jo encara portava el genoll ferit de l’últim cop, i l’escopinada seca a la sabata, així que els vaig dir que ni parlar-ne.
.
