Sense gènere
No és el mateix el gènere que el gènero. El gènere seria el sexe social (que ningú no s’esveri, que això no va de bacanals als carrer), la identitat sexual determinada socialment. El gènero és una paraula castellana que es catalanitza per pronúncia i es refereix a la mercaderia disponible: que no ens quedem sense gènero per al dissabte, per exemple, o no farem comanda, que encara tenim gènero.
Abans hi havia dos gèneres: masculí i femení, que s’identificaven respectivament amb els sexes masculí i femení. Com que no es contemplava l’intersexe, aquelles persones que naixien amb característiques biològiques masculines i femenines havien de ser col·locades en una o altra de les dues disponibles. Un cop classificada la població per sexe, se l’educava segons el rol de gènere corresponent.
Al gènere femení corresponia la tasca de tenir cura dels fills, dels malalts, dels grans i de la casa. Se li assignaria també la permissivitat en l’expressió de les emocions, i la necessitat o l’exigència de mantenir un aspecte físic impecable.
Al gènere masculí corresponia la tasca de proveir econòmicament la família i controlar les emocions. Se li assignarien també dots de dominància i lideratge.
El feminisme va trastocar les identitats tradicionals de gènere, i amb més o menys fortuna, des de l’últim quart del segle passat, els rols de gènere han perdut distàncies. Amb una mica més d’esforç, segurament s’haurien difuminat. Ves per on que els últims anys han crescut les veus de persones que afirmen que no se senten identificades amb el sexe atorgat al nàixer, o que no se senten identificades amb cap gènere (una visió de futur). I ves per on que això passava mentre algunes estàvem entretingudes a mirar de fer que les distàncies entre gèneres fossin menors. I moltes, en la intimitat –no sigui cas que ens titllin d’alguna cosa estranya– ens preguntem per què una persona del sexe masculí diu que se sent identificada amb el gènere femení.
Encara no he aconseguit que ningú em doni una resposta a això: què fa que t’identifiquis com a dona? El sostre de vidre? La ineptitud natural per a les matemàtiques i l’enginyeria? La manca d’autocontrol? La natural subordinació als homes? El recolliment? La necessitat d’anar a la perruqueria a tapar els cabells blancs? En cap cas em refereixo a l’orientació sexual, que és privada i a la vida privada correspon. Em refereixo al gènere, que és el sexe social i el rol assignat socialment, aquell que havia escurçat distàncies. Com que el meu entorn diu que no em mullo gaire (no hi estic d’acord), ara ho faig: no us entenc, persones de sexe biològic masculí que dieu que us sentiu dones. Com tampoc no entenc que hi hagi tants gèneres, ves que al final no acabem parlant de gènero.
