Veus de dones
La Universitat de Saragossa acull, des de primers d’octubre, l’exposició Veus en el Cerç, un passeig per la història de la literatura a l’Aragó en femení en aragonès i català. Les comissàries, Maite Moret, de Mequinensa, i Julia Ara han treballat amb un equip que ha aconseguit recuperar i recollir 33 noms de dona: 18 escriptores en aragonès i 15 en català.
S’hi han esmerçat i força, les comissàries, per trobar-ne la més antiga, Ana Francisca Abarca de Bolea y Castro (Saragossa, 1602 - Casbas 1686), monja cistercenca que va escriure en castellà i en aragonès. Els primers escrits de dona en català, però, no arriben fins a la Teresa Jassà i Casé (Calaceit, 1928 - 1999), filla d’infançons que es va traslladar amb la seva família a Barcelona amb l’inici de la Guerra Civil, encara que hi va tornar als anys 60, després d’haver viscut també a Londres i a Perpinyà.
Per a trobar-ne la primera nascuda a la comarca del Baix Cinca, cal esperar fins a la Maria Pilar Febas, (Mequinensa, 1947), que se’n va anar a viure a Tarragona quan es va casar, i allà, segons recull la seva biografia, va reprendre estudis secundaris i va començar a escriure.
La següent del Baix Cinca és la Mary Zapater (Fraga, 1948). Diria que és el producte més autòcton, dit amb el respecte més absolut, perquè no va haver de marxar del poble per a trobar-se amb les lletres.
Jo la tinc molt present com a veu a la ràdio de la infantesa, la meva. I com a pou de coneixement sobre les tradicions de Fraga, perquè hi ha dedicat hores i estima a cercar, trobar i difondre tradicions locals.La contribució femenina a la literatura ha estat poc visible perquè escriure no era feina de dones.
Per això, a parer de Virginia Woolf, Anònim era una dona. (Anònim, una de les autores més prolífiques de la història de la literatura universal, perquè se’n calculen més de 90 mil obres publicades).
I és que signar amb un nom de dona era garantia de fracàs. L’exemple més recent és el de J.K.
Rolling, que va publicar Harry Potter amb les inicials perquè l’editor no confiava que el llibre tingués èxit si se sabia que l’autora era una dona. Això era el 1997.Ser dona, de poble i escriure en català té encara més dificultats.
Només cal donar un cop d’ull a la cronologia de l’exposició Veus en el Cerç. A més de la minorització en termes de llengua, la dona de poble ha tingut un accés més complicat a l’habitació pròpia.
Tornem a la Virgínia Woolf, que tan bé va comptabilitzar el que calia perquè una dona pogués escriure: diners, concretament 500 lliures de l’any de 1929, i una habitació pròpia. Perquè no es pot escriure quan cal invertir moltes hores per guanyar-se la vida en una altra feina, i no es pot escriure entre olles, paelles, canalla que reclama atenció i adults que esperen el sopar a taula.
