Sincrònica
L’altre dia, una bona amiga i jo deambulàvem pels carrers d’una ciutat de províncies. Miràvem aquí i allà, distretes, almenys jo, que estava més interessada en la conversa. Sí que ens va cridar l’atenció que hi havia un grup de persones a la porta d’un hotel, i vam dedicar una estona curta a decidir si eren convidats d’una boda o d’un altre tipus d’esdeveniment. Vam decidir que, pel tipus de vestuari que portaven, segur que estaven de bodes. Ho vam deixar així, i vam seguir a la nostra.
Ja he dit que deambulàvem, així que no pot sorprendre que tornéssim al mateix lloc. Allà hi havia, a la porta de l’hotel, un grup de persones amb vestuari igual o semblant al d’abans –ni tan sols podria dir si eren les mateixes persones o unes altres–, i una noia vestida de núvia. L’havíem encertat. Vam trobar que anaven pujats de to, una mica més que abans, però vam seguir a la nostra.
L’endemà, la meva amiga em va enviar enllaç a una notícia amb un titular semblant a aquest: un casament en un hotel del centre se’n va de mare i ha d’actuar la policia. Era la nostra boda, sense dubtes. Aquells convidats pujats de to havien volgut avançar d’estat, i, pel que sembla, les coses es van complicar.
El que més ens va sobtar, però, va ser rebre la notícia. Ja sabem que ens copien la vida des del mòbil estant. On anem, què comprem, què mirem, què veiem, què diem, a vegades crec que fins i tot què pensem. Però sobta, almenys a mi, com arriben a tant detall. Abans que hi hagués espionatge de la vida quotidiana de persones anònimes, també hi havia fenòmens inexplicables, com ara que algú pensés en una imatge o una acció i que, simultàniament, es portés a terme sense connexió causal. O que algú somniés amb una persona que s’acomiadava i l’endemà s’assabentés que aquella persona havia mort. O els déjà vu, aquella sensació que envaeix de cop i volta quan veus per primer cop un paisatge o una escena però saps que l’has viscut en algun altre moment.
Aquest tipus de fenomen havia estat estudiat per Carl Jung entre altres. Jung el va batejar com a sincronicitat, i l’explicava amb un altre concepte: la inconsciència col·lectiva, un vincle de cada individu amb la resta de la humanitat, i derivat dels ancestres.Des que tenim coneixement de l’espionatge digital, ja no ens sorprenen les sincronies, ni les casualitats no causals. Ara donem la culpa als xucladors i emmagatzemadors de dades personals.
Estic més que convençuda que la notícia sobre el casament que se’n va sortir de mare no era sincrònic, perquè no vam somniar amb això, ni coneixíem cap dels nuvis. Però ves a saber si alguna vegada no haurem confós el producte dels espies amb l’inconscient col·lectiu. O ves a saber si l’espia digital ja existia en temps de Carl Jung.
