Sense dates
Desembre és el mes de l’alegria, l’amor, la hipocresia, la tristor, la nostàlgia, la pau, la família. És el mes del dia més curt i la nit més llarga. De la loteria, dels torrons, el tió i els regals. Del gran recapte, de les enceses de llums i de les pel·lícules ensucrades. De neu, si n’hi ha, de fred per a la majoria i de reflexió per a molts, que esperen una data en el calendari per a nous propòsits. Cada desembre des que tinc memòria és igual.
El desembre és també el mes en què l’ONU va aprovar el conveni per a la repressió del tràfic de persones i l’explotació de la prostitució aliena. Va ser el 1949. No van desaparèixer aquestes pràctiques execrables, ni tan sols en els països que van promoure l’acord, però sí que va ser una fita important per posar aquestes tragèdies sobre la taula.
Segons estadístiques oficials sobre tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual, el 67% de les víctimes són dones adultes, el 25% són nenes menors d’edat. El 5% de les víctimes són homes adults, i el 3% són nens menors d’edat.
L’explotació sexual inclou, per suposat, el matrimoni forçat, perquè un document no blanqueja l’acció contra la voluntat de les persones. Corea del Nord i Eritrea encapçalen l’índex mundial de països amb més prevalença d’esclavitud moderna, seguits de Burundi, la República Centreafricana i l’Afganistan. I ens fa l’efecte que això queda lluny de casa, però si tenim en compte que més de 350 mil milions d’euros en importacions per part dels 20 països més desenvolupats corresponen a sectors i origen amb elevat risc d’esclavitud, la cosa ja és, o hauria de ser, més propera. L’esclavitud moderna pot tenir la forma d’explotació sexual, treball forçat, tràfic laboral d’adults i de menors, nens soldats, matrimonis infantils i d’adultes forçats, i esclavitud per deutes.
Tots els índex i informes revelen com les dones i les nenes són, som, especialment vulnerables a l’esclavitud, perquè, a més dels treballs forçats, els matrimonis en contra de la voluntat afecten més de 15 milions de dones i nenes. A la nostra Europa, continent dels valors –des de fa unes poques dècades, les coses com siguin–, podríem parlar, a més, de formes postmodernes de vulnerar la voluntat de les persones. Només cal veure o llegir els bombardeigs d’informació parcial i partidista sobre qualsevol cosa relacionada amb la condició sexual, amb les condicions laborals o amb la propietat privada per adonar-se quant de camí ens queda per arribar a entendre que les persones som aquí per cuidar-nos les unes de les altres. Per què, si no? Al final, fora del desembre, la felicitat també, i sobretot, ha de ser una fita col·lectiva, passada de moda tal vegada. Perquè la felicitat, es posin com es posin els venedors de fum, els que l’han volgut embolicar d’efervescències passatgeres, significa portar un vida digna de ser vívida.
