Punició
L ’any 1984, em vaig matricular de primer curs a la universitat, sense saber que al món hi havia mil ordinadors connectats en xarxa i que Michel Foucault havia mort de sida.
A Espanya es va detectar l’any 1981, i fins al 1984 no es va determinar que les vies de transmissió eren per sang, relacions sexuals i de mare a fill durant l’embaràs, el part i la lactància. La inclinació al reduccionisme va portar a castigar amb exclusió les persones que practicaven el consum de drogues de xeringa i les relacions homosexuals. De fet, hi havia la creença que s’havien contagiat per fer el que no tocava. Michel Foucault, un filòsof de pes i amb gran influència en àmbits socials, havia reflexionat sobre les dinàmiques de poder. El poder, va dir, no passa per un enfrontament entre dominants i dominats, sinó que és present en cada part de l’entramat social, i s’exerceix de manera subtil en tot tipus d’organitzacions, espais recreatius, lligams íntims o vincles familiars. Aquest micropoder intenta controlar i dominar per a garantir la supervivència dels interessos propis, i ho fa a través del càstig: exclusió, multa, marca i presó.
Vigilar i castigar són les activitats principals del poder. Afirmava que la societat moderna havia transformat l’espectacle en vigilància, a la manera d’un ull universal.
Si Foucault, en comptes de morir als 58 anys, hagués viscut fins als posem-hi 88, s’hauria plantat al 2014, l’any en què es va presentar l’iPhone 6 i va començar l’epidèmia dels selfies. Llavors ja hi havia a Espanya un 74,4% de llars amb accés a internet, la immensa majoria amb banda ampla. Al món, tres mil milions d’usuaris d’internet. Segur que hauria aprofundit en les relacions de poder, la vigilància i el càstig en un entorn ampliat. No perdré el temps amb allò que internet ens vigila, que ja ho sabem. M’interessa més la dimensió punitiva, i concretament la tendència a castigar sense internet els fills quan no es comporten com creu l’entorn que cal fer. La majoria de les opinions adultes i expertes es posen les mans al cap quan parlen de la quantitat de temps que les persones joves dediquen a “les pantalles”, com si la televisió no fos una pantalla: cada persona hi dedica una mitja de 3,5 hores al dia; si descomptéssim els joves que no la miren, els números es dispararien. Castigar sense accés a internet, o castigar sense mòbil, és la versió contemporània de l’exclusió. S’exclou l’adolescent de la seva comunitat. El poder, deia Foucault, organitza el temps de les persones, que queda confiscat per a la producció o per a la presó. Hi ha una mena de continuïtat entre el rellotge de la feina i el cronòmetre de la cadena, i el calendari de la presó. És així com els poders, els micro també, aconsegueixen societats normalitzades (normals és una altra història).
