Johatsu

Diria que si hi ha una diferència radical entre orient i occident és la manera en què la vergonya en un cas i la culpa en un altre formen part de la relació amb el món, amb el món de cadascú.

A les nostres contrades, la culpa ha estat la marca de la vida, des de la poma d’Eva. Fins a un punt que es va fer insuportable, malgrat que hi havia l’expiació. Ja ho deien, que tot el que és bo, o és pecat o engreixa, fins que un dia vam decidir que la culpa ja no era més nostra, que era d’algú altre, sovint anònim, com la societat, la pressió, la infantesa o el txa-txa-txa.

Al Japó no hi ha culpa. Al Japó hi ha vergonya, una vergonya extrema que marca la vida, o la no-vida, i que arriba al punt de l’evaporació de persones, els johatsu, els evaporats. Un johatsu és una persona que ha abandonat tota identitat passada, que ha eliminat qualsevol rastre del seu jo anterior, i ha esdevingut una persona amb un altre nom. No ho ha fet a la manera de les pel·lícules americanes, amb un carnet de conduir falsificat, no un número de la seguretat social d’algú que ha mort. No. Ho ha fet de manera institucionalitzada, a través d’empreses que es dediquen al que anomenen mudances nocturnes: transporten durant la nit la persona que vol evaporar-se fins a una zona rural o un barri determinat, i aquesta persona comença des de zero. Eliminen qualsevol rastre de la vida anterior, i aquella vergonya desapareix de la memòria escrita. Ni la família ni ningú els pot trobar. Els motius pels quals una persona esdevé un johatsu poden ser la pèrdua de feina, deutes, violència domèstica, un matrimoni que no funciona, qualsevol circumstància que provoqui el sentiment d’haver fallat, de no haver estat a l’alçada.

Hi ha un barri a la ciutat d’Osaka, Kamagasaki, i un altre a Tòquio, Sanya, plens de johatsu. Diuen que la yakuza, la màfia japonesa, coneguda a casa meva per les pel·lícules, s’ocupa de facilitar una forma de vida nova als johatsu en aquestes àrees.

Diuen que els occidentals, i els europeus concretament, som les persones més estranyes del món. Quan sento a parlar de fenòmens com els johatsu, m’entren els dubtes, i se m’ocorre que potser la culpa, com que ve acompanyada de l’expiació, és millor que la vergonya. I mentre feia aquestes reflexions, m’arriba un sms (encara n’hi ha!) d’un desconegut. Diu, en castellà: Hola, estic ajudant ma germana a trobar un nòvio que sigui gentil, honest i motivat. La meva germana és una bona persona, però és una mica tímida, així que se’m va ocórrer aquest mètode, espero que no t’importi. Us podeu arribar a conèixer. Aquest és el whatsapp de la meva germana (número), sisplau sigues sincer i cortès. No sé si rectificar, perquè s’ha de ser ben estrany per inventar-se aquesta bola per a aconseguir ves a saber què.