Lectures d'estiu (1)
Quaranta-vuit hores després, encara no sabia com abaixar el volum del televisor, i tampoc no tenia previst consultar el manual d’instruccions. Provaria els quatre botons tant com calgués i ho aconseguiria, perquè llegir les instruccions anava en contra de qualsevol fe, i perquè apujar i abaixar el volum no havia estat mai una complicació. Mai. No havia conegut ningú enlloc que hagués de consultar el manual d’instruccions per saber com apujar o abaixar el volum del televisor. És com respirar, que tothom sap com fer-ho sense anar a escola. Si qualsevol marrec ho aprèn abans de fer les primeres passes. Mai, jamai, en cap cas, havia hagut de rebre lliçons per apujar o abaixar el volum de res, menys del televisor. Fins que va intentar-ho amb aquell comandament, que carrega amb llum solar i amb corrent a través d’un port USB, i que, a més de les piles, ha eliminat els botons d’apujar i abaixar el volum. Almenys el seu comandament no els tenia. Quaranta-vuit hores després, continuava amb el volum a 15 punts, que tampoc no estava malament. Així que passaria una estona més, però en un altre moment, amb la solució a aquell repte que la vida li havia posat al davant.
El va despertar l’alarma del veí com cada matí des de feia vuit mesos. En feia quatre que no activava la seva, total, no pagava la pena. La del veí (ara que hi queia, potser era veïna) li anava prou bé, i així tenien conversa. Si hagués de ser sincer, la conversa més honesta dels últims temps, des de que va tenir la peregrina idea de canviar de feina: ah, ja sona l’alarma, avui t’ha costat uns segons més del compte tancar-la, mira que saps que no pots anar a dormir tard, que després no et pots llevar a la primera. Va tancar el televisor, que l’havia acompanyat a 15 punts de volum des del començament, i va preparar la cafetera.
Quaranta-cinc minuts més tard, sortia de casa dutxat, afaitat, esmorzat i preparat com un tauró per a cruspir-se tot el que li passés pel davant o pels costats. Un tauró que no sap abaixar el volum, però tauró a la fi, decidit a fer el que sigui per aconseguir l’objectiu. El món és dels més forts, dels que no dubten, així que al vespre aconseguiria controlar el volum del televisor. Perquè ell no era una carpa, ni una víctima del destí. Era un depredador.
Va deixar la moto elèctrica prop de l’edifici de formigó, vidre i alumini on hi ha les oficines del fons de capital risc on treballa des de fa un any, quan va decidir presentar candidatura a una oferta de feina. No calia experiència, un títol, una imatge, una actitud.
La imatge i l’actitud les havia guanyat a pols des que va sortir de l’úter de la mare. El títol el va aconseguir amb un parell de gestions i 1.800 euros, però mai no l’hi havien demanat. Seguia al calaix, a sota del moble del televisor.
