El primer raig del Pla

Hi ha qui parla, imagina, en torna a parlar, li dóna tombs i arriba un dia que es cansa de fer volar coloms. “La idea és anar a poc a poc i saber del cert si és possible donar una altra sortida a un producte tan nostre com les pomes”, explica Josep Riera, fill de Preixana i dedicat professionalment a la indústria farmacèutica. Es coneixen amb Andoni Badias, l’altra meitat del projecte, des de fa més de vint anys, i sempre parlaven que “bona part de les pomes que no s’han aprofitat per entrar a cambra i queden a terra es collien per enviar al nord per alimentar la indústria de la sidra”, explica.

Abans no s’han decidit a treure les 2.000 ampolles d’aquestes primera tirada, han estat molt curosos amb el procés i s’han assessorat a consciència per trobar “un producte capaç de fer-se un lloc al mercat per la seua singularitat, perquè és una sidra menys àcida que la basca però sense tenir el gust dolç de la típica que es fa a zones com Normandia, per exemple”, diu Andoni. “Al País Basc i Astúries fa molts segles que fan sidra i els agrada que sigui tèrbola, que tingui solera”.

Hi ha productes que només tenen sentit quan els prenem al seu lloc original. Quants catalans han tornat entusiasmats amb una capsa d’ampolles de sidra d’Astúries i han deixat que es fes malbé perquè mai no troben el moment de prendre-la a casa? “En una trobada amb restauradors de prestigi, com l’Albert Marimon de la Cava de Tàrrega, a banda d’animar-nos a continuar endavant també vam reflexionar sobre la manera com els catalans sortim a menjar a fora: no som d’estar-nos a barra sinó de menjar asseguts al voltant de la taula i les begudes com el vi ens agraden clars i fins”, recorda Badias. Fer sidra com si fos vi, aquest era una mica la manera d’encarar el projecte. “Fins i tot, quan vam dur les primeres ampolles al consell regulador de la sidra a Astúries van considerar que no calia escanciar-la i que era recomanable beure-la amb copa ampla de vi”. La família del Josep havia anat abandonant la terra fins a quedar-se una hectàrea justa de pomes golden i grand smith. Les pomes les cullen com si anessin destinades al mercat de consum ordinari i es guarden en cambra perquè no es facin malbé i sigui el moment just per començar-les a triturar.

“Tot i que encara no fem agricultura ecològica procurem que sigui al més natural possible perquè, a banda de creure en aquest tipus de producte, ens interessa que les pomes conservin tot el seu potencial ja que els llevats naturals els tenen a la pell i si féssim tractament gaire agressius això les faria malbé”, reconeix Riera.

El projecte fa quatre anys que es va començar a materialitzar, i prèviament a posar les primeres ampolles a la venda en van fer diferents proves abans no van trobar el producte que consideressin òptim.

“Som els primers que arrisquem amb un producte així i tot és nou perquè no tenim referents; fins i tot ens vam plantejar dir que fèiem vi de poma i vam descobrir que és il·legal”, diu Badias. Normatives a banda, la sidra l’analitzen a l’Institut del Vi de Vilafranca del Penedès i tot el procés de producció el controla Mariceli Adan, enòloga de Canàries que des del primer dia es va postular per donar-los un cop de mà. Cada pocs mesos puja, controla el procés i amb els seus coneixements ajuda a fixar un producte que no estigui excessivament en mans de la providència.

Una sidra que no té sucre, encara que ens pot semblar un punt dolça pel regust de la poma. Una sidra que s’ha de servir ben freda i beure a glops directes i generosos. Una sidra de proximitat, que aposta per diversificar l’activitat agrària. Una sidra ideal per compartir una estona distesa amb els amics i brindar pels valents.