Un mar de flors

L’hivern s’ha fet llarg. Diuen que si a Lleida hi ha quatre estacions és perquè es compten la de trens i la d’autobusos. Una exageració com una altra, però Ponent es pren al peu de la lletra el refranyer: nou mesos d’hivern i tres d’infern. L’entretemps dura poc i, potser per això, es fa notar. Quan encara és hivern, esclata la primavera amb exhibicionisme cromàtic. La primavera arriba al Baix Segre molt abans que l’anunciïn els grans magatzems per televisió. La floració dels arbres fruiters és un espectacle natural que comença en ple hivern, tan bon punt el mes de març treu el cap al calendari i, en qüestió de dies, taca de color tot el paisatge. La mirada se’ns perdrà en un horitzó que sembla un mostrari de Pantone on hi trobem totes les gammes de color rosa que caben entre el blanc immaculat de la prunera i el fúcsia de la platerina, que és un entremig de nectarina i paraguaià.

Costa de creure. Els arbres que hivernen despullats es desperten un dia vestits amb flors que omplen de primavera el paisatge del Baix Segre. La floració dels arbres fruiters és tot un espectacle natural que tot just es comença a explotar turísticament gràcies a una iniciativa impulsada des de l’ajuntament d’Aitona. En un temps rècord, el Fruiturisme s’ha convertit en una marca plenament consolidada que des d’Aitona s’ha exportat a d’altres poblacions, com Soses o Alcarràs, on ara també es fan visites guiades.

“Són rutes pensades per gaudir del paisatge i fer salut a peu o en bicicleta”, explica l’alcaldessa, Rosa Pujol. N’hi ha “que pràcticament són a peu pla, molt fàcils de fer”. D’altres proposen desnivells aprofitant el característic contrast de serra de secà i plana regada del sud del Segrià. “De moment, hem posat en marxa activitats relacionades amb la floració i amb l’experiència de collir-te la fruita tu mateix de l’arbre a l’estiu, però estem treballant per oferir rutes de tardor i hivern. Els arbres fruiters fan que el paisatge canviï radicalment quatre cops l’any”, explica.

El Baix Segre és una comarca natural situada al sud-oest del Segrià que amaga moltes sorpreses. La d’acomiadar l’hivern amb un festival de flors no serà l’única que ens emportarem. Tan bon punt deixem enrere Lleida en direcció a Alcarràs, seguint el curs del riu, el paisatge comença a canviar. La plana deixa de ser (tan) plana. Un horitzó de serres blaves presidit per l’omnipresent silueta de Montmaneu semblarà encerclar-nos. No arriba als 500 metres d’alçada, però és el cim del Segrià i, per tant, serà ben visible durant tot el recorregut. Que hi hagi tants petits turons ens proporcionarà miradors més que recomanables per tenir prou perspectiva –i alçada– per veure els bancals com si fossin mil i un quadradets de colors que s’estenen fins on se’ns perd la vista. Des de la carretera, passant per Soses i Aitona, ens semblarà haver-nos endinsat en un exòtic jardí. De fet, el nucli antic d’Aitona també conserva un cert exotisme i desprèn aroma morisc. Una passejada pels seus carrers estrets, que formen curiosos passadissos, ens farà dubtar que no ens hàgim mogut del poble de cases noves que ens ha mostrat la carretera. Seguint direcció a Seròs ens trobarem l’ermita de Joan de Carratalà, del segle XII. “Si els que som d’aquí ens quedem admirats amb el paisatge qui no hagi vist mai els fruiters florits no es penedirà de fer aquesta excursió”, assegura l’alcaldessa.

Des de l’ermita veurem una gran panoràmica del Baix Segre pintat de color rosa. És impressionant. Endevinarem on és el riu perquè el color verd dels arbres de ribera que serpentegen fidels al seu costat contrasta amb l’horta esclatada en flor. Cal tenir en compte que en aquesta època de l’any encara no hi ha ni una fulla als fruiters, com un recordatori de l’hivern que encara marca el calendari. Arribem a Seròs, sempre seguint el Segre, i l’espectacle continua. De fet, sembla animar-se. Els set quilòmetres de carretera que uneixen aquesta població amb la Granja d’Escarp, ja a la frontera administrativa que marca l’inici de la Franja de Ponent, semblen una postal. Les serres tanquen més el paisatge i encara destaquen més els bancals en flor. No tardarem a trobar-nos Avinganya. A començaments del segle XIII es va convertir en el primer monestir trinitari de la Península Ibèrica. Molt a prop, hi ha un altre monestir que no ha estat tan ben tractat pel pas del temps. Va pertànyer a l’orde del Cister, però Santa Maria d’Escarp no pot presumir de la grandiositat de Poblet o Santes Creus. Està situat just a l’aiguabarreig dels rius Segre i Cinca. Massa estratègic per sortir indemne de les moltes batalles que hi ha lliurat la història. Des del pont vell, en tindrem una visió privilegiada. En un costat de barana veurem el campanar reflectint-se a l’aigua. A l’altre, descobrirem l’espectacle fluvial de l’aiguabarreig. És només el principi. L’abundant vegetació s’anirà convertint en un espès bosc de ribera. El so ambiental anirà a càrrec de les 4.500 aus aquàtiques censades a la zona, que pertanyen a 280 espècies diferents. Des de l’ermita de Sant Jaume, deixant la Granja en direcció a Mequinensa tindrem una bona perspectiva d’aquest espai d’interès natural i descobrirem que, a l’altre costat de riu, davant per davant d’on ens trobem, hi ha l’horta de Torrent, ja a la província d’Osca. Com que abunda el cirerer, ens semblarà que les flors són més blanques que a la banda catalana. Tornem a la Granja d’Escarp per enfilar la Costa Genebral, un camí asfaltat que porta fins a Maials i ens apropa a Montmaneu. A banda de guanyar alçada, ens endinsarem en el que popularment encara es coneix com el secà perquè no es va començar a regar fins passat els anys vuitanta. Aquí és on les finques són més grans, perquè es van plantar seguint criteris més moderns i, per tant, on els rengs d’arbres florits semblen no tenir fi. La misteriosa geometria dels bancals. Un paisatge tan bell com efímer. I fràgil, molt fràgil. Ja ho diu la saviesa popular que no es pot ser més dolent que el fred tardà.