No estan sols davant del perill

Als camps de futbol de categories inferiors, sovint hi ha un pare o una mare que s’allunya de la resta i es mira el partit sol. Si es poguessin fer apostes per internet, el més segur seria jugar-se els euros que són els pares del porter. “És una posició molt complicada i, generalment, es pateix molt i en silenci; és una sensació que no es pot entendre fins que no veus el teu fill defensant una porteria que li va gran i acaba un partit recollint deu vegades la pilota del fons de la xarxa.” El lleidatà Juanjo Falcó acompanyava el seu fill als desplaçaments i un dia va conèixer el seu homònim rival a les grades. “El nano de l’Hospitalet es movia sota els tres pals amb una solvència que aleshores no tenia el meu. El seu pare em va explicar que seguia uns entrenaments específics com a porter, que al seu club dedicaven unes hores a la setmana a treballar aquesta posició al marge de l’equip.” Quan li va preguntar si a Lleida n’hi havia, el Juanjo va reconèixer que no ho sabia. Després va descobrir que no, que ningú a tota la demarcació no havia pensat a formar específicament porters.

Actualment treballen amb quatre clubs de les terres de Lleida, el primer que els va fer un vot de confiança va ser el Balàfia

Juanjo és professor de Secundària i ha estat vinculat tota la vida al món de l’esport. Això es nota en el model d’escola que va pensar: “No volia ensenyar només tècnica, sinó que també s’havien de treballar els aspectes psicològics i emocionals dels xavals. Per això, quan vaig engrescar els entrenadors, de seguida vam decidir que hi hauria una direcció pedagògica i una d’esportiva.” D’aquesta segona, se n’encarrega Edu Gasol, que ha jugat tota la vida a la porteria i té una dilatada experiència com a entrenador. Des de l’experiència, defensa el model perquè “a l’esport és molt important la gestió de les pròpies emocions, sobretot quan es tracta de nanos petits que juguen en situacions de responsabilitat davant de l’equip”.

DE BEN PETITS. A l'escola Femporters treballen amb nanos de totes les categories del futbol base

En les anàlisis del futbol professional es té una visió global de tot el conjunt i, fins i tot, en cas de perdre, es pot valorar el porter com aquella fitxa que ha evitat un mal major; en canvi, quan són molt petits, “encara tenen la visió que la responsabilitat dels tres pals és del porter i els gols són culpa seua; per això, a vegades, els companys poden ser una mica durs”, reconeix David Gibert, de Lleida, pare del Lluc, que té 14 catorze anys i sempre ha jugat en aquesta posició. Des de petit, ja era un seguidor incondicional de Víctor Valdés, i des que es va decidir a practicar el futbol que tenia molt clar a quina posició del camp volia jugar. “No sabria estar en cap altra situació. Encara que sigui un lloc amb molta pressió, hi estic còmode i em sembla que aprenem coses més enllà d’agafar la pilota o treure-la sense perdre-la; sota els tres pals, hem d’estar més concentrats, perquè hem de prendre decisions sols, decisions que, si no surten bé, poden ser un gol en pròpia porta.”

Els pares viuen intensament els partits perquè sempre tenen la sensació que els porters són els jugadors més vulnerables

A canals d’internet com YouTube, hi ha centenars de vídeos amb pífies escandaloses de porters. És molt llaminer mirar-les i riure-se’n, però “els xavals han d’aprendre a no fer-ho, perquè de segur que algun dia els passarà a ells i ja no els farà tanta gràcia que els altres se’n riguin”, reconeix el Juanjo. En aquest sentit, també treballen amb els pares, que tenen una gran responsabilitat a l’hora de gestionar els aspectes emocionals dels seus fills. Carles Hurtado és de Torrefarrera i dos dels seus fills juguen amb el club Mig Segre, i un dia a la setmana entrenen amb Femporters. “Jo, de jove, havia jugat a futbol i no les tenia totes quan em van dir que volien enfundar-se els guants; des d’aquella posició del camp, el partit es viu d’una altra manera, i una cosa és fallar un parell de gols cantats i una altra de molt diferent és encaixar-los”.

GRUP. Treballen molt la solidaritat de grup entre els porters perquè es donin suport mutu

Per a l’equip de Femporters, l’actitud dels pares és molt important, per això hi parlen constantment i periòdicament fan xerrades específiques. “A vegades, tu comentes el partit amb tota la bona intenció del món, però resulta que, en lloc de motivar-lo a superar-se, li estàs transmetent la idea que ell és molt bo i que són els altres els que fallen”, raona Hurtado mentre espera que acabin l’entrenament als camps que el club Mig Segre té a Torrefarrera.

El més important per a Femporters és ue els nanos gaudeixin del futbol i agafin confiança en ells mateixos sota els tres pals

L’instint natural dels pares és protegir els fills, però fer-ho en excés pot ser contraproduent per a la capacitat dels xavals de tolerar la frustració i fer front als reptes. “No hi ha ningú perfecte, per això no podem tractar-los com si tot ho fessin molt bé i no s’equivoquessin mai”, raona Josep Maria Alcalà, pare del David, de 16 anys. “Nosaltres, a casa, sempre li hem exigit que sigui responsable, que si es compromet amb una cosa, respongui fins al final”, explica. “Però no sempre és fàcil trobar l’equilibri quan les coses no surten bé. Si els recordes els errors, pot ser que els ajudis a enfonsar-se, i si només els parles del que fan bé, no tindran autocrítica”, reconeix. “Quan et fan molts gols, és dur, però si jugues amb un equip que és massa bo, tampoc et beneficia, perquè tota l’acció és a la porteria contrària”, reconeix l’Aitor Falcó, de 14 anys. “Per al creixement com a jugador, el millor és un equip de la meitat superior de la taula perquè també tinguem l’oportunitat de participar-hi.” A banda de la qualitat al terreny de joc, el que també compta és com els tracten els clubs.

SOLEDAT. Els porters viuen molt sols tot el partit, sovint lluny de la zona on es desenvolupa l'acció

Femporters organitza campus temporals i entrenaments més específics, però la major part de la feina la fan amb els clubs Mig Segre, Balàfia, Mollerussa i Bordeta, que destinen una part de l’entrenament habitual de cada equip a treballar els porters a part. Jordi Rodríguez és directiu del Mig Segre i considera que “la dedicació particular amb els porters és important, perquè no només milloren tècnicament, sinó que també els motiven a seguir endavant”. La majoria dels nens volen ser els davanters més famosos i, es lamenta Rodríguez, “trobar canalla disposada a jugar a la porteria és molt complicat, i a partir d’una certa edat es nota molt, perquè no és el mateix que et plegui un defensa que el porter”. Van buscats, però, alhora, per tradició, als equips s’acaben imposant els titulars. No sempre és així i molts entrenadors fan jugar sempre tots els nanos, però n’hi ha que no, i això “és frustrant, perquè potser s’entrenen dur i després no juguen mai perquè són consideren els segons porters”, explica Pablo Martínez, un dels entrenadors de l’escola. “Des de l’escola, nosaltres no ens impliquem en cap sentit en el funcionament de cada equip o club, només procurem que els nanos aprenguin i estiguin motivats per créixer dins i fora del terreny de joc.”

El que no els tomba els fa més forts, cada gol és una lliçó i cada aturada és fruit de la feina ben feta. És impossible saber quins arribaran a ser professionals, el que compta és que, en fer-se grans, quan vegin els guants vells, se’ls dibuixi un somriure de bons records.

JUANJO FALCÓ Director esportiu de l'Escola Femporters Juanjo Falcó dirigeix Femporters (femporters.com), una escola única a les terres de Lleida que treballa amb un centenar porters de diferents clubs de futbol i que està en constant creixement. Vostès formen porters. Els equips on juguen reben menys gols? Ara com ara, no tenim aquestes estadístiques, encara que no és el que realment ens preocupa. Estem parlant de canalla que juga a futbol, i el més important és que gaudeixin, que tinguin ganes d’entrenar-se i que els caps de setmana no es converteixin en un drama perquè no els han fet sortir al camp o perquè han rebut molts gols. Encara no s’ha eradicat del tot la violència als camps de futbol base. Quin paper hi tenen els pares? Una minoria són uns incendiaris i la majoria tenen un comportament normal. Nosaltres no som ningú per dir com s’han de comportar al camp, però quan els pares porten els fills aquí, a l’escola, sí que ens agrada treballar-hi i tenir-hi tracte. A vegades, amb la millor de les intencions, podem no ajudar els nostres fills perquè no els enfoquem els problemes bé. Per exemple? La posició de porter és complicada i, segons la filosofia del club i l’entrenador, potser no juga. Aquesta frustració s’ha de saber gestionar i no s’hi val a carregar les culpes als altres per defecte. Els hem d’ajudar a analitzar la situació conjuntament i trobar sempre la part positiva, alhora que hem de saber detectar allò que podem millorar. Com pot influir això fora del camp? La seua posició és complicada, i això penso que els ajuda a prendre consciència de les seues responsabilitats més aviat. Fora del terreny de joc, penso que maduren abans, perquè afronten sols moltes situacions. Els altres jugadors de camp comparteixen els èxits i els porters viuen molt sols els fracassos. Això els fa més forts.