Pedalant amb empenta

Als països nòrdics no és estrany veure gent que es passeja per les grans ciutats o fa desplaçaments de mitja distància amb bicicletes elèctriques. El mercat català és incipient i també imparable. A la muntanya, sense fer soroll ni deixar de pedalar, cada vegada són més els ciclistes que aposten per unes bicicletes que ofereixen seguretat, comoditat i un plus d’ajuda. Potser al començament hi ha ciclistes que se les miren amb una certa sornegueria, fins i tot el Josep Lluís Codesal reconeix que fa dos anys se’n reia una mica per sota el nas quan es trobava ciclistes per la muntanya que duien bicis elèctriques. “Ara fa més d’un any que en vaig provar una i me la vaig començar a mirar amb uns altres ulls”, reconeix, “amb aquestes bicis fas exercici i alhora et donen un plus de seguretat quan et trobes davant de forts desnivells”. A poc a poc han anat fent una colleta i surten cada diumenge amb les seues bicicletes elèctriques.

“Avui en dia totes les grans marques ja fabriquen les seues línies elèctriques i no donen a l’abast de cobrir la demanda creixent que hi ha a Europa”, apunta Miquel Llobera. Ell i el seu fill han obert dues botigues especialitzades en bicicletes elèctriques a Lleida i Alpicat, Power Bikes. “Cada vegada hi ha més gent que té ganes de sortir a pedalar i fer rutes llargues sense haver de treure el fetge per la boca”, explica, “si estàs una mica en forma pots sortir de Lleida per arribar a dinar a Tarragona per una ruta per camins i arribes en condicions”.

Aquesta seria la raó per la qual el Joan Carles Batlle es va passar a la bici elèctrica. Arran d’una operació de genoll ja no podia tibar com abans: “vaig provar de fer una ruta pirinenca amb una bici mecànica que temps enrere havia acabat sense problemes i vaig patir molt. Amb la bicicleta elèctrica, si la poso en mode

Eco

de baix consum tinc una autonomia de més de 150 quilòmetres”. Amb una bici elèctrica nosaltres no podem parar de pedalar, només és un suport. “Per llei porten una limitació i quan deteca que arribem a una velocitat de 25 km/hora deixa d’ajudar-nos; si volem mantenir aquesta velocitat ja ho hem de fer pedalant sense suport”, explica el Ricard, de la botiga Calucho. Fa més de seixanta anys que es dedica al món de la bicicleta i no pot obviar que s’obre un mercat nou amb aquesta línia.

D’entrada es podria pensar que la majoria dels compradors són gent gran que no vol perdre el ritme, però cada vegada hi ha gent més jove que ha deixat els prejudicis a casa. El Carlos Sorribes, de Tamarit, té una feina que no li permet sortir entre setmana, i tant ell com l’Oscar Llurda es van decidir per les bicis elèctriques: “els amics que treballen de bombers o mestres poden sortir tres o quatre vegades per setmana, d’aquesta manera arriben el dissabte amb un fons molt potent. Si els vols seguir és molt dur i després no et pots moure en tres dies”, bromeja el Carles. “Amb aquestes bicis podem sortir, fer esport i gaudir de rutes que d’una altra manera ens costarien molt”.

Les parelles també són un sector de mercat, “quan un dels dos està més fort que l’altre sorgeix el problema i ja no s’ho passen tan bé, ja sigui perquè un s’ha d’esperar o perquè l’altre no hi arriba: amb les bicis elèctriques es poden compensar els nivells i el que té menys força i resistència té un plus que l’ajuda a compensar”.

Aquesta ajuda extra que aporten a cada pedalada, el Joan Carles té por que “no sigui una excusa per massificar algunes rutes de muntanya que fins ara només són aptes per a gent que està en condicions de fer-les amb bicis mecàniques”. Per contra, aquesta ajuda també pot ser un revulsiu a les ciutats com Lleida, ja que ofereix la possibilitat de moure’s per la ciutat sense por de suar més del compte, per exemple. La veritat, però, és que tothom que les prova en diu meravelles.