El col·leccionista

El Josep Pané diu que és “col·leccionista intuïtiu”. Veu dos peces juntes i no pot evitar buscar-ne una altra. Bé, després d’ocupar la seua casa amb vuit col·leccions, d’armes, vi, eines del camp, ulleres, claus, pipes i verges, als seus 86 anys ja s’ha jubilat com a col·leccionista. Ens atansem a ell per la seva casa museu i descobrim que el Josep ha fet història. Ala porta de casa seva hi ha una placa que indica que allí hi ha una parada de la Ruta del Cister. Concretament, la casa del Josep Pané de la Fuliola és de la categoria de “museu, col·leccions i espais visitables de la Ruta del Cister”. I no és per a menys, als tres pisos de la casa hi ha vuit col·leccions: d’armes, vi, llevataps, ulleres, verges, eines del camp i pipes de fumar. Obre les portes agraït de la curiositat del qui truca, però avisa: “No en vull d’autocars jo a casa meva.” I això que d’espai per aparcar-los, n’hi ha.

Davant de la casa familiar, amb una façana engalanada amb escultures de fusta i forja que ell mateix ha dissenyat, hi ha l’esplanada en la qual se celebra cada estiu la popular festa del Segar i el Batre de la Fuliola. La seva ment inquieta, autodidacta en tants aspectes artístics i històrics com descobrirem durant la jornada que passem amb ell, ha impregnat el seu estil de vestir, de parlar i pensar. Es nota la llibertat i creativitat que marquen els que es troben on volen ser.

Ens rep a la carretera principal per guiar-nos fins a casa seva. La seva gorra d’aviador i ulleres amb muntura de fusta ens fa estar segurs que hem parat just davant del Josep Pané.

Veníem a veure la seva col·lecció de 214 armes, a parlar amb un dels aviadors amb permís de vol més longeu d’Espanya, però amb el primer pas posat a casa seva descobrim que allò que ens ha cridat a visitar-lo és solament la punta de l’iceberg de tot el que té i sap el Josep.

Penjades de la paret del garatge, un bon centenar d’eines de pagès per llaurar el camp amb bestiar. N’hi ha de l’època romana, fins i tot. La pròpia organització del Segar i el Batre li demana algunes d’elles per representar la festa a l’estiu. “Tot té la seva història, i l’hem de poder conservar i transmetre”, ens explica com la principal motivació del seu col·leccionisme intuïtiu, com ell el descriu. I és que no ho pot evitar, és veure dos peces iguals juntes i veu l’inici d’una col·lecció. Ara ja no, però. La seva dona ha cedit tot el seu terreny a les parets de casa però ara ja ha dit que prou. Ens ho explica mentre li dóna corda al rellotge de la paret, abans de mostrar-nos els retrats a llapis que ha fet als seus fills i la seva dona que té penjats al passadís que va del menjador a la cuina, on hi ha parada la taula per a tres. “Ve a dinar un dels meus fills, però ara li diré a la meva dona que avui dinarem fora, què et sembla?”, em pregunta. “Val més un vas del negre que tota l’aigua del Segre”, ens diu tot avançant que ell no menja amb aigua. Durant el dinar beurem vi, és una de les seves passions i la seva col·lecció favorita. “Les armes maten, el vi no”, ens solta mentre obre la porta forjada de la seva bodega. A la seva esquerra hi ha una finestra cega amb uns vitralls que són obra seva, il·luminats per un fluorescent que fa de llum natural. A l’envà, la seva col·lecció de verges. Obre la porta i agafa l’ampolla que du el seu cognom a l’etiqueta. “Hi diu Pané però no és meva, em va fer gràcia.” Té una mostra de totes les ampolles de vi que ha tastat i en són un bon grapat, ja que havia treballat de comercial de maquinària agrícola i viatjava arreu d’Espanya aprofitant per visitar cellers. “El vi s’ha de beure quan el compres, si el guardes pensant que serà millor, passa que es fa malbé.” Posa una ampolla amb més de 60 anys a contrallum i sembla que a dins hi hagi aigua amb pòsit de tinta xina. Amb el vi va anar lligada la col·lecció dels llevataps i les frases relacionades amb el sector vitivinícola.

Tanquem la llum del vitrall i pugem del garatge fins a les golfes, on hi ha el racó del Far West. “Aquestes pistoles són referents, les mítiques de l’Oest, dels indis i els

cowboys

. Ara les tinc aquí, juntament amb els retrats dels personatges més rellevants de l’època com el Sitting Bull o els pistolers Jesse James i Frank James”, explica. Ell mateix ha dissenyat i teixit la decoració

cowboy

d’aquest espai, també ha creat les vitrines de fusta, aquestes i les que anirem trobant al llarg de la visita a la casa museu del Josep. Li demanem per la primera arma, la que va marcar l’inici d’una de les col·leccions més grans d’Espanya. Ens ensenya el “revòlver de corral”. Li diu així perquè un amic seu el va trobar al corral de casa seva i li va donar al Josep perquè sabia la seva afició a les armes. “Deuria tenir uns 20 anys, en aquella època de postguerra passava que la gent es desfeia de les escopetes i armes vàries que tenien a casa per evitar que els enxampés la Guàrdia Civil. Aquí a la Fuliola les llençaven a la sèquia de Lo Reguer i al pou i jo anava al darrere a recuperar-les”, recorda. Encara que li agraden i en sap molt, d’armes, utilitzar-les no desperta cap interès en ell. Tot i això, els responsables de la Guàrdia Civil a la zona sempre han estat a sobre del Josep i la seva col·lecció. “A vegades he pensat que estaria més tranquil col·leccionant guitarres!”, diu i somriu, però si hagués sigut així ell no hauria passat a la història com la persona que va inspirar l’actual reglament dels col·leccionistes d’armes (vegeu el desglossament).

Pugem i baixem les escales de casa del Josep i a cada habitació, cada paret de passadís i escales hi ha: art pintura, escultura i fotografia. A l’habitació dels mals endreços hi ha una paret blava com el cel amb fotos de tots els seus anys d’aviador de campanar, com s’autodenomina amb el seu to d’humor característic. Va fer el servei militar a Palma, “com un rei em van tractar, i és que anava amb referències, ja que jo era el nebot del rector de la Fuliola, amic del militar responsable d’aquella caserna”, recorda. Allí va descobrir l’aviació i en tornar a casa un amic li va parlar de l’aeròdrom d’Alfés, d’on és soci encara, tot i que just aquest any ha deixat de volar.

“M’agrada tot de l’avió: la mecànica, la sensació de llibertat, la camaraderia...”, diu mentre es mira els seus trofeus i records. Al seu obrador, on treballa la fusta, el fang i pinta, també té una paret amb fotografies familiars dels viatges que han fet amb la seva avioneta, algun, fins i tot, amb el seu fill aeronàutic, al qual va traspassar la seva passió pels avions. “Ell no vola, no li agrada pilotar, en canvi a mi és el que més m’agrada”, apunta. Li sap greu el deteriorament actual d’Alfés i critica que es construís l’aeroport de Lleida al pitjor indret per les condicions atmosfèriques.

“A vegades es fan més les coses per interessos econòmics i personals que no pas pel bé comú”, es lamenta. Tota una vida volant i diu que és pilot de campanar. “No hi ha pèrdua, tu vas tirant i quan veus el campanar reconeixes el poble i la ruta. El de la Fuliola no falla!”. El Josep no deixa el seu sentit de l’humor en tot el dia que passem al seu costat.

Fa un plat d’escudella i una copa de vi. “Menjo poc perquè no cremo gens”, diu entre cullerada i cullerada. Escoltar-lo parlar és aprendre història, art i intuir de què va la vida. De gaudir-la. “Sóc de la Fuliola de tota la vida. He viatjat molt però aquí és casa meva i aquí puc fer el que m’agrada, al meu ritme, cadascú té el seu”, ens diu.

Després del cafè, tornem a casa seva. Ens ha quedat per veure la col·lecció de pipes i l’escultura del Popeye que està fent per presidir la vitrina. Són abans d’entrar al seu obrador, just al costat on estenen la roba a l’hivern, a sota de les segones golfes, aquestes, ocupades pels coloms. Se senten cops al pis de dalt. “Els cops són dels coloms que fan moure els crostons de pa que els hi deixo.” Així de curiós és el Josep, que quan tothom posa punxes a les finestres per evitar que entrin a casa aquestes aus, ell els deixa okupar unes de les seves golfes oferint-los menjar i sostre.

Si hi voleu anar, ell us obrirà casa seva agraït. Si piqueu a la seva porta que sigui per escoltar-lo, aprendre i admirar-lo vindrà després. Segur.

Quan el Josep va començar la seva col·lecció d’armes l’any 1932 no hi havia cap llei que ho regulés. Existia, això sí, el Reglament d’Armes i Explosius, que establia que es podien tenir armes sota el coneixement i control de la Guàrdia Civil. Per això, el Josep va parlar amb el sergent de la zona. “

El responsable de la caserna de la Fuliola no sabia com actuar davant la meva col·lecció,

així que li vaig proposar crear un document descriptiu que posés en el seu coneixement les armes que tenia”, explica ensenyant-nos aquell certificat. Allò va servir a la Guàrdia Civil per quan una altra persona a Espanya demanava com havia de notificar la seva col·lecció d’armes, truquessin al Josep. “Em van trucar d’arreu, fins que el Govern va crear el Llibre del Col·leccionista d’Armes, inspirat en el meu document.”