Pastors de camp i ciutat

Tot i que des de l’Escola de Pastors del Pirineu ja fa 10 anys que treballen per la valorització i la continuïtat de l’ofici, la realitat és que hi ha pocs pastors i encara són més extraordinaris els de ciutat. Pugem fins a 1.400 metres per conèixer el David, pastor de muntanya, i parlem amb el Miguel, pastor urbà de Lleida. A1.400 metres d’altitud desapareixen les presses. Llessui, nucli agregat de Sort, és un dels pobles màgics de la Vall d’Àssua. Un poble que solament fa 30 anys que té aigua corrent i llum elèctrica té per força una personalitat diferenciadora que marca els seus habitants. Gent calmada, acollidora i essencial. A Llessui viuen 70 persones. Entre elles, el jove pastor David Escur, que segueix la tradició familiar, tot i que amb algunes modificacions: mentre que el seu pare és conegut al Pallars (com ell) el David és famós a Espanya, després d’haver participat en el programa

Granjero busca esposa

i

First dates

. El David és l’encarregat de fer l’activitat d’Aviem el Bestiar que s’organitza des de l’ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, on treballa i des d’on promociona dos de les coses que més s’estima: el seu ofici i la seva terra. “Aquesta és la primera casa de Llessui”, explica tot començant l’excursió que convertirà en pastors per un dia una desena de persones, una de les quals va perfectament vestida de pastor, fruit d’una broma dels amics pels seus 40 anys. Al nucli antic del poble, el David conserva el corral de la família i, de manera excepcional, hi guarden ovelles. “Des dels anys 90 que està prohibit que hi hagi corrals i guardem les ovelles al poble. Per protegir els turistes, que van començar a venir a la muntanya i es queixaven de l’olor de camp, que ja em direu, doncs van fer la llei. Nosaltres (la seva família) encara ho podem fer perquè el meu pare no ha cessat l’activitat i l’antiguitat li és un grau.” El David obre les portes del corral de casa seva i viatgem en el temps. Per acompanyar el viatge, explica que no fa gaire, quan arribaven a la tarda al poble després d’un dia pasturant als prats, les ovelles corrien soles al seu corral. “Una ovella ha d’aprendre en dos dies quin és el seu corral, sinó no val”, afegeix.

El turisme va tenir un paper important en la normativa dels anys 80 per restringir l’activitat ramadera als nuclis i limitant la distància per fer granges, però no va ser el motiu principal. “La normativa de la Generalitat es va fer per temes de salut i ambientals, també urbanístics. Tot i que des de l’ajuntament les hem anat adaptant a les particularitats del Pallars”, explica Raimon Monterde, alcalde de Sort, municipi al qual pertany el nucli de Llessui.

El David coneix les ovelles, totes tenen nom, però també és sabedor dels beneficis de les plantes que hi ha als camins per on passa. Mentre ens acompanya a la granja on hi ha el gruix d’ovelles del poble, arrenca xicoia i diu: “Una bona sopa de xicoia o les fulles assecades a l’amanida és ben depuratiu, ho sabíeu?” A aquestes alçades de l’estiu, el David ha pujat el ramat a alta muntanya i s’hi desplaça setmanalment per portar sal a les ovelles. “L’aigua d’alta muntanya és baixa en sal i la necessiten. Quan em veuen baixar del totterreny amb el sac blanc, ja vénen.” “Un consell! –diu aixecant la veu i cridant l’atenció dels que s’han entretingut fent fotos a un corderet que té pocs dies i es deixa tocar per la canalla–, “si aneu d’excursió a la muntanya, no porteu mai res blanc. Els cavalls, les vaques o les ovelles que us hi trobeu pensaran que els porteu sal i aniran directe cap a vosaltres.” El David està content amb el que fa però reconeix que si tornés enrere, abans de dedicar-se en cos i ànima a les ovelles i el territori, a través de l’ecomuseu que hi ha a Llessui, “hauria volgut veure món”. És per aquesta manca d’ahir que avui no para quiet. El dia abans de l’activitat Aviem el Bestiar, el David havia tornat de Milà, on havia anat a menjar una pizza. “Internet ha escurçat distàncies i el fet de sortir a la tele, més aviat, de l’experiència, m’ha ajudat a obrir-me de ment, perquè jo abans era molt tancat, m’ha fet comprendre que no per ser pastor de muntanya he d’estar sempre sol, encara que sí que és una condició

sine qua non

per ser un bon pastor: no tenir por d’estar amb tu mateix.” El Miguel, un romanès que és pastor de ciutat, a Lleida, destaca la mateixa qualitat: la soledat. “Encara que estiguis envoltat d’edificis, és com fer de pastor al camp. Estàs sol amb tu i el teu gos, i les mil ovelles”, somriu. El Miguel s’encarrega de portar el ramat d’un granger de Montagut. Creua la ciutat de Lleida seguint la carrerada reial. No és l’únic pastor urbà que podem veure sovint per Balàfia, la Bordeta i la Mariola. “En quedem pocs, però ens és molt útil que encara puguem pasturar a les zones verdes de la ciutat.” A diferència del David, que dorm cada dia a casa, el Miguel hi ha dies que fa nits en una caravana que ha habilitat en un punt de la ciutat, al costat d’un dels tancats del seu ramat. “És qüestió de temps i d’infraestructura. Estem uns dies a Lleida i tornem cap a casa”, explica. Hi ha trams, com l’avinguda Pinyana on se les veu amb els cotxes, que respecten el pas de les ovelles per davant de conductors encuriosits. “L’ofici de pastor no té el reconeixement que es mereix una feina tan important per a la conservació del paisatge i el territori”, reivindica la Maria Díaz de Quijano Barbero, tècnica de l’Escola de Pastors, per on han passat 154 persones en els darrers 10 anys. “Són necessaris i en calen. O fet, cada any es queden vacants a la nostra borsa de treball i la Federació Pastoral de l’Ariège ens demana candidats”, afegeix.