Traces salvatges

Les grans marques han colonitzat Lleida i l’Eix Comercial tendeix a assemblar-se a qualsevol ciutat occidental. En aquest context homogeneïtzador encara prenen més sentit propostes com les d’Alba Santacreu. Aquesta lleidatana s’ha llençat a fer una marca de roba integral amb dissenys propis, un estil molt personal de traces salvatges. Ningú no renuncia fàcilment als seus instints creatius, senzillament els guarda en un calaix i quan és el moment els treu per desplegar-los. Alba Santacreu ha decidit endegar un projecte de disseny integral: “Arribar a controlar tots els processos de producció, des dels dissenys fins als mateixos estampats o la distribució”. Pinta dreta en una taula petita al menjador de casa, dibuixos de trasses fresques i ràpides, sense pensar ni marcar prèviament amb llapis. Un estil propi i reconeixible, una marca amb caràcter.

No té pressa, no es marca terminis, senzillament té ganes d’avançar segons els impulsos de cada moment. Dit així, sense context, semblaria que l’Alba es va alçar un dia i es va posar a pintar sense haver agafat mai un pinzell. Va estudiar Belles Arts al Roser a mitjans dels noranta i “després vaig anar a Barcelona per fer disseny gràfic a l’institut Serra i Abella de l’Hospitalet. Aleshores tot ho fèiem amb fotocòpies i retallant i enganxant i els ordinadors pràcticament eren inaccessibles, era tot molt manual i personal”, recorda. Una vegada tenia dos títols sota el braç calia guanyar-se la vida i va començar a treballar com a dissenyadora per compte propi fins que va decidir mudar-se a Madrid. “Allà ja vaig entrar a treballar per a una agència publicitària important. La feina era molt estressant i a poc a poc em vaig anar saturant, tota la creativitat estava focalitzada als interessos dels clients i la manera de treballar cada vegada em deixava menys marge per a mi. Teòricament la feina era artística, però realment no tenia espai per desenvulpar-me i satisfer la meua creativitat”. Amb el pas del temps es va saturar, va adonar-se que no tenia sentit deixar-se endur per aquest corrent estressant en el qual vivia i va decidir tornar a Lleida.

Amb una crisi econòmica a la vista, l’Alba va buscar l’estabilitat econòmica de la funció pública. “Vaig deixar enrere aquell món per dedicar-me a fer d’administrativa en un Centre d’Atenció Primària, una feina que amb el temps m’ha permès recuperar la meua creativitat amb total llibertat”. Li agrada viatjar i sempre que pot agafa una motxilla i busca destins inhòspits on descobrir cultures diferents a la nostra. “Per la feina que faig cada dia tracto amb molta gent, veig moltes cares diferents; i quan viatjo també busco el tracte amb la gent perquè m’interessa més el paisatge humà que no la resta. De cop i volta em van venir ganes de pintar cares, de fer retrats molt directes, sense pensar gaire”.

Va recuperar l’estil manual amb el qual va aprendre l’ofici, embrutar-se i treballar amb pintura de veritat sobre materials tangibles. “La idea és treballar, sobretot, amb teixits orgànics, fusta i paper”. Amb el projecte, no només ha revifat les ganes de crear, sinó que també té la sensació d’haver recuperat una tradició familiar: “El meu avi tenia una merceria i el meu pare va obrir una botiga de roba, la Santacreu; jo de petita em vaig criar venent roba i ara he decidit muntar una marca pròpia sense presses”. Alba Santacreu ens proposa un estil fresc, retrats de fauna autòctona amb traços de línies salvatges.