Seró, centre d’Europa

L’atzar acompanya sovint els grans descobriments arqueològics. En el cas del túmul de Seró, va ser la sort però també la intuïció dels operaris de les obres de construcció del canal Segarra-Garrigues, que van donar avís d’unes pedres inusuals. Tan inusuals que són úniques a Europa. Visitem l’Espai Transmissor de Seró.Els museus de les comarques del Solsonès, la Noguera, la Segarra i el Pallars Jussà

preparen un projecte que ha de convertir-se en una de les primeres rutes megalítiques

de la província de Lleida. En l’actualitat, l’Espai Transmissor de Seró forma part de les

Megalithic

Routes, impulsades pel Consell d’Europa, un dels camins culturals, entre els quals el de Sant Jaume, amb què promouen un turisme sostenible.

La descoberta del dolmen de Seró va conduir a una revisió del megalitisme existent al Prepirineu de Lleida. Per exemple, hi ha les tombes megalítiques en el grup cultural Solsonià a la Catalunya central durant el neolític mitjà a la Costa dels Garrics de Caballol II i Trossos dels Perers al Pinell del Solsonès. També poden visitar l’estàtua-menhir del Roc de la Mare de Déu, instal·lada com un altar vora l’ermita de Sant Gabriel del santuari del Miracle a Riner, un exemplar excepcional que conservava l’alçada de 3,4 metres. Al mateix municipi del Solsonès hi ha l’estàtua-menhir de Pedrafita de Su i els fragments de Gangonells. A la mateixa comarca però canviat de localitat, a Llobera, hi ha l’estàtua-menhir de la Bassa del Boix.

A més de les restes megalítiques de Seró o les del Solsonès, anteriorment citats, també es trobarien dins d’aquesta ruta megalítica en projecte el dolmen de Llanera (Torà, la Segarra) i el dolmen de Montadó (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

A l’Espai Transmissor de Seró, un hi ha d’anar a cegues. Sense llegir reportatges com aquest. Per tenir una autèntica experiència sensorial i viure l’impacte que deurien tenir els noguerencs de l’època de finals de neolític establerts a la vall del riu Senill al veure estàtues-menhir de set metres d’alçada, com una de les que es van descobrir l’any 2007 durant els treballs de construcció del canal Segarra-Garrigues i que, des del 2013, es pot admirar, a parts, en aquest Espai Transmissor de Seró, fins al qual es desplacen arquitectes d’arreu del món; els últims, un autocar ple de xinesos atrets per l’edifici del museu, obra de Toni Gironès, que va aconseguir un Premi FAD d’arquitectura l’any de la seva inauguració.

A diferència del que passa amb l’edifici del Museu del Clima de Lleida, incomprès i incomplet, l’arquitecte Toni Gironès ha dotat l’edifici de Seró de l’espiritualitat, compromís i reflex territorial de les civilitzacions que, probablement, honraven els seus déus i avantpassats esculpint estàtues-menhir com la de set metres que va acabar essent destruïda temps després per construir un dolmen a la vall del Senill, lloc de pas però també d’assentaments que l’explotaven.

La visita a l’Espai Transmissor, un museu experiencial, comença per la teulada. Des d’allí un veu els camps de cereals mentre traspassa un corredor d’estructura metàl·lica que simula les espigues, ballant al vent. Tot el que veuran en el camí tindrà una continuïtat en el discurs de l’edifici que es converteix en un guia més, donant suport als arqueòlegs responsables de gestionar l’espai, Xavier Bermúdez i Cristina Belmonte, d’iPAT Serveis Culturals.

Des de la sala on s’exposa part de l’aixovar localitzat al dolmen de Seró, al marge dret del riu Senill, s’inicia un camí introspectiu que acaba amb una visió. Trepitgem terra verge mentre descobrim alçat, majestuós, el fragment més gran de la que és l’estàtua-menhir més alta d’Europa coneguda fins al moment.

Aquella pedra, treballada per una comunitat establerta fa uns 5.000 anys a la zona de l’avui Prepirineu, et rep enmig d’un silenci (interior i exterior) que imposa fins a quedar-se sense paraules. Facin aquest recorregut circular a soles, amb prou distància entre uns i els altres com per no escoltar les passes del que va al davant o al darrere. Aquest conjunt de pedres megalítiques ha posat Seró, un nucli agregat d’Artesa de Segre, al mapa de les rutes megalítiques europees.

“Quan es va excavar el conjunt d’esteles que conformaven el dolment pirinenc, element funerari, de Seró, es va considerar que no era adequat deixar-ho al lloc de la descoberta, a peu de la C-14, i es va decidir emportar-se les restes a un museu. La força i decisió del poble de Seró i l’ajuntament d’Artesa de Segre van ser decisives perquè es quedés al territori aquest patrimoni cultural i històric que parla poc de com era la comunitat prehistòrica que hi vivia però sí que revela molt sobre les seves creences espirituals”, explica el Xavier Bermúdez, arqueòleg i un dels responsables de la gestió d’aquest espai municipal.

Poc es pensaven els operaris de Regsega que feien el canal Segarra-Garrigues l’any 2007 en paral·lel a la C-14 que la seva intuïció, que els va dur a parar les excavadores en topar amb pedres amb “dibuixos com escates”, acabaria essent una estàtua-menhir excepcional a nivell europeu.

“Al principi no se sabia què era. Es van descobrir una sèrie d’esteles, pedres amb gravats, que havien estat reutilitzades per construir el dolmen de Seró, una construcció funerària. Les estàtues-menhir no es trobaven en contextos funeraris en el món megalític. El cas és que el Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL, encapçalat per Joan B. López, va dur a terme escrupolosament l’excavació arqueològica i l’estudi posterior de les restes, i va ser quan es van posar en conjunt les imatges 3D que van veure que els set fragments corresponien originalment a tres elements”, explica Bermúdez. El més alt correspon a una estàtua-menhir que podia representar una divinitat relacionada amb la fertilitat. Els tres fragments restants corresponen a dues estàtues-menhir més petites, que poden interpretar-se com un culte als avantpassats.

Aquesta no és l’única sorpresa de les pedres descobertes pels operaris de Regsega. “Encara que la construcció funerària del dolmen havia estat destruïda i inutilitzada, es van conservar restes d’ossos i part de les ofrenes amb què van ser enterrats”, explica durant la visita guiada Xavier Bermúdez. Som a la sala d’exposicions del museu, un espai diàfan que compta amb il·luminació natural. La llum entra pels lluernaris que hem tingut als nostres peus quan hem començat la descoberta de l’edifici i de la història del túmul de Seró. A les parets hi ha fotografies de les excavacions i del procés de determinació de l’origen i raó de ser d’aquestes pedres gravades. “Aquesta construcció funerària tenia una obertura similar a una finestra per on podien dipositar els cossos dels morts”, explica Cristina Belmonte, arqueòloga i guia de l’Espai Transmissor.

A les vitrines centrals de la sala d’exposició hi ha restes de ceràmica, sílex i collarets de petxina i botons que els arqueòlegs van rescatar de l’excavació del túmul de Seró. La visita acaba a la botiga de productes de km 0, on podran fer la foto emblemàtica de les botelles, que hom penja a les xarxes quan passa per l’Espai Transmissor de Seró.