Del contenidor a la plaça

Quan ens diuen que el plàstic es transforma i es torna a utilitzar, no sempre tenim clar amb quina forma torna a formar part de les nostres vides. Des d’Alquienvas, de Bellcaire, han creat una divisió per acabar de muntar i comercialitzar mobiliari urbà. Bancs, tanques, jocs infantils o papereres són alguns dels productes que instal·len per tot l’Estat. Mobles resistents i còmodes que donen sortida als milers de tones de brossa que generem cada dia. Els primers productes flexibles i emmotllables amb finalitats industrials daten de principis del segle XIX. Eren creats amb proteïnes d’origen natural com la llet o l’ou i tractats amb sosa càustica, entre altres fórmules. No va ser fins al segle passat que la indústria va desenvolupar diversos tipus de materials mal·leables que popularment es van batejar amb el nom de plàstic. Aquest però, no fa referència al producte, que tècnicament serien polímers sintètics, sinó a la seua característica, a la seua plasticitat, a la seua capacitat per adaptar-se a qualsevol forma si es tracta adequadament.

Montures d’ulleres, volants de cotxe, telèfons, pinces d’estendre roba, jaquetes, peces ortopèdiques, envasos alimentaris, electrodomèstics o material mèdic. Podríem omplir tot el text del reportatge enumerant objectes fabricats íntegrament o parcialment amb plàstic i ens faltaria espai: hem construït un món en el qual és pràcticament impossible viure sense. Però la majoria dels recursos naturals són finits o tenen tempos de recuperació més lents que el mateix procés d’extracció, per això el moviment ecologista fa dècades que reclama canvis en el model productiu i de consum, sobretot als països econòmicament rics. Tot i que els càlculs globals d’organitzacions com Greenpeace respecte a la producció i consum de plàstic dibuixa una corba ascendent preocupant (vegeu el desglossament), també és cert que la consciència ecologista creix en paral·lel i la idea d’una vida sostenible es dibuixa com un futur desitjable. En aquesta línia les administracions i les empreses a poc a poc introdueixen aquestes idees com a valor afegit, i és en aquest context que Alquienvas de Bellcaire fa més de vint anys que va apostar per fer-se un lloc en el sector del reciclatge, i des fa un temps que ha obert una nova divisió amb el mobiliari urbà construït amb plàstic 100% reciclat. Àlex Ricart és un dels encarregats d’aquest projecte, que importa peces d’Alemanya i treballa per construir el mobiliari definitiu: bancs, papereres, terres, tanques, taules, ponts, passarel·les, rampes, o jocs infantils són les principals estructures que ofereixen en el seu extens catàleg. “La majoria dels nostres clients finalment són administracions públiques que han d’invertir en la incorporació o renovació de mobiliaris; aquest estiu hem instal·lat rampes d’accés a la platja, plataformes de dutxa, papereres o casetes de socorrista a una de les principals platges de Cambrils. Estem parlant de vint tones de material reciclat que té una conversió d’un a un. Per cada quilo de plàstic que arriba a la factoria alemanya procedent del plàstic reciclat dels contenidors grocs, obtenim un quilo de material de construcció.”

Nicolau Mateu és el gerent d’Ingesol, l’empresa pública de Cambrils encarregada de la neteja i el manteniment de les platges. “El municipi té més de nou quilòmetres de línia de platja i això vol dir molt mobiliari. La majoria del material que hem fet servir fins ara, i que encara es troba a la majoria de les platges, és fusta per a les rampes i plàstic verge per a les papereres. La proposta d’Alquienvas és interessant i ens hem avingut a fer una prova pilot perquè a priori té uns avantatges que s’han de valorar: ofereixen vint anys de garantia, si això només fos una mitja veritat continuaria sent una molt bona dada perquè la fusta demana tractaments anuals, i això és una despesa molt important que en principi ens estalviarem. Són mobiliaris molt castigats per la sorra i l’aigua salada, constantment exposats al sol. Mentre que la fusta es podreix es i trenca si no la cuides, aquest nou material promet una durabilitat molt elevada.”

Aquest és un dels arguments més convincents quan es compara el preu d’entrada amb altres productes fets amb fustes com el pi o el ferro: la seua alta resistència a les inclemències del temps. “Una garantia de vint anys és un estalvi considerable en materials i mà d’obra, i de moment no s’allarga perquè el fabricant alemany no té prou antiguitat per assegurar-ne més. La garantia és tan llarga com la vida de la mateixa empresa i dels seus productes. Si d’aquí a cinc anys els mobles continuen en molt bones condicions, qui sap si la podrem donar d’un quart de segle”, s’aventura a especular l’Àlex.

El moviment ecologista fa dècades que té l’ull posat en el plàstic: és un material que triga centenars o milers d’anys a biodegradar-se i arriba amb tanta facilitat a totes les persones del planeta que s’ha convertit en un problema global. El futur a llarg termini que es dibuixa, i sobretot perquè els recursos naturals són limitats, és una gradual substitució d’aquests productes en el consum diari per altres envasos i materials que tinguin orígens menys contaminants i després siguin més fàcils de fer desaparèixer. Estem parlant d’un procés molt lent i en cap cas obligatori.

“El reciclatge va ser la primera alternativa quan es va prendre consciència que els plàstics s’acumulaven en quantitats bestials als abocadors: a poc a poc es va començar a separar la brossa i a tractar el plàstic per tornar-lo a posar en circulació per a la seua manipulació en la indústria”, apunta l’Àlex. Les empreses que utilitzen plàstic en el seu procés de producció compren encenalls que escalfen i després reconverteixen en el que faci falta. Amb els anys, les lleis mediambientals europees i una major consciència social sobre el tema han anat forçant passos en aquesta direcció. “Nosaltres plantegem una altra sortida al plàstic, que alhora genera estalvi als municipis i les empreses que optin per aquests productes.”

Molt del mobiliari urbà que hi ha a les places i carrers dels nostres pobles i ciutats és de plàstic, i sovint és plàstic verge. “A la platja que hem renovat hi havia papereres que eren de plàstic verge i ara les hem de posat de reciclat, aquests són valors afegits a l’hora de prendre decisions”, confirma Mateu, de Cambrils.

Jordina Fontanet és tècnica de Medi Ambient al consell comarcal de la Segarra i apunta reflexions en aquesta direcció: “Si l’administració demana als ciutadans que s’esforcin a separar les brosses, a tenir diversos contenidors domèstics i s’acostumin a tirar cada cosa al seu lloc, des de les institucions és lògic que es tendeixi a ser el més coherent possible en aquesta línia.” Actualment estan provant contenidors per al compostatge amb la idea d’instal·lar-los a tots els nuclis habitats de la comarca. “Uns dels que estem provant són els d’Alquienvas, el fet que siguin fabricats amb plàstic reciclat és un punt a favor. Els estem testant perquè semblen un producte competitiu, però estem parlant de fer una inversió important i hem de valorar totes les opcions.” L’Àlex, convençut que el seu producte és ideal per a aquest projecte, té confiança a aconseguir-ho: “A diferència de la fusta o el ferro, que són sensibles a la corrosió, el plàstic reciclat que nosaltres instal·lem té una alta resistència a les situacions climatològiques adverses i a l’exposició a productes corrosius. Si els pinten, per exemple, són fàcils de netejar sense fer-los malbé.”

Pràcticament és impossible predir quin protagonisme tindran els plàstics en el món del segle XXII, com gestionarem els recursos naturals que fan falta per fabricar-los ni com treballarem amb el plàstic existent. De moment s’han de donar respostes als problemes actuals i convertir-los en mobles és una de les opcions.

Un dels destins més nefastos per als plàstics són els mars i els oceans. La seua afectació a l’ecosistema, convertint-se en un perill directe per a moltes espècies, és un problema global de conseqüències incalculables. Greenpeace calcula que llencem al mar uns 8 milions de tones anuals, les quals corresponen a l’equivalent de 800 torres Eiffel o la superfície de 34 illes de Manhattan. La presència de trossets o peces de plàstic als oceans és molt complicada de calcular, però els experts estimen que es podria moure entre els 5 i els 50 bilions. Els plàstics són un dels productes més importants de la indústria, pràcticament tota, i es projecta que al 2020 la producció anual haurà augmentat un 900% respecte al 1980. A nivell estatal, segons dades del 2015, només un 50% del plàstic que entrava al circuit de brossa acabava al sistema de reciclatge, la resta anava a parar als abocadors convencionals.