Un esport per fer diana

Silenciós i eficient com una fletxa. El tir amb arc és un esport que no fa soroll, que és tan desconegut per al gran públic com apassionant per als qui el practiquen. Certament que exerceix un magnetisme estrany, una sensació que potser ens connecta amb els nostres avantpassats i l’instint de supervivència. Avui en dia és un esport socialment molt inclusiu i realment fàcil d’aprendre. Tirar és senzill, perfeccionar demana moltes hores d’entrenament. Ens acostem als principals clubs de les terres de Lleida per sentir la sensació de fer diana. Arturo Virgili

i els seus amics van descobrir l’arc en uns campaments de la Falange a la Pobleta de Flamisell, a la Vall Fosca. Al tornar a Lleida es van comprar dos arcs i unes fletxes a l’Armeria Saga de Lleida i anaven a practicar en un magatzem del carrer del Nord. La secció d’arc del club Sícoris va ser, durant molts anys, l’entitat de referència d’aquest esport a les terres de Lleida, Virgili en formava part. El 1967 van organitzar el primer campionat a cobert en les modalitats de 30, 50, 70 i 90 metres al Palau de Vidre dels Camps Elisis de la ciutat. Ja des d’aleshores les dones participaven activament d’aquest esport sense que això fos motiu de conflicte.

Moure les espatlles i posar els peus en paral·lel. Les cames estirades, l’esquena i el cos recte i relaxat. Agafar una fletxa i col·locar-la a l’arc, girar la cara noranta graus en direcció a la diana, alçar l’arc, agafar la fletxa, tensar-la, aguantar la respiració, apuntar i deixar-la anar. Bingo. Recolzar l’arc a terra. Moure les espatlles, posar els peus en paral·lel i repetir l’acció una vegada i una altra. “Relaxa, tirar amb arc em tranquil·litza quan estic una mica estressat o nerviós”, apunta Josep Pérez, del club de tir amb arc de Puigverd de Lleida i membre de la junta de la Federació Catalana. Com a club s’entrenen al camp de futbol del poble, l’únic lloc on poden instal·lar dianes fins a noranta metres de distància sense que hi hagi perill per a tercers. “Legalment, i a la pràctica, un arc és una arma, hem de tenir els permisos corresponents i periòdicament passa la Guàrdia Civil per comprovar que ens entrenem en zona segura”, explica Pérez. De tots els arcs que té a casa el seu preferit és un

longbow

–arc lllarg– de fusta fet de manera artesanal i a mida. “Aquesta és la modalitat més austera: els arcs no tenen estabilitzadors ni punts de mira, tot depèn absolutament de la teua habilitat”.

En paral·lel disparen altres arquers del club, ja siguin marrecs de vuit anys o socis que passen dels seixanta. La majoria disparen amb arcs recorvats, més tècnics que els llargs i menys sofisticats que els anomenats de politges, que són els que s’utilitzen a les olimpíades. “Aquest esport va entrar per primera vegada als jocs de París de 1922, després no va tornar a ser olímpic fins a Munic el 1976; des d’aleshores que és un esport oficialment olímpic”, explica Pilar Farré, del club Tir amb Arc Lleida. És l’arc amb el qual comença qualsevol persona que s’acosti a un dels diferents clubs que hi ha a les terres de Ponent i tenen els espais regularitzats per a la pràctica d’aquest esport, sigui a Torrefarrera, Artesa de Segre, Lleida, Puigverd de Lleida o Tàrrega. Mentre els arcs de politges tenen unes característiques tècniques que permeten fer diana més fàcilment, l’olímpic demana que l’arquer controli tots els moviments amb més precisió per aconseguir encertar el centre i sumar el màxim de punts. “Jo vaig aprendre a disparar fa cinquanta anys i, encara que sé fer-ho amb tot tipus d’arcs, el que m’agrada són els llargs i els olímpics”, confessa Arturo Virgili, l’arquer més veterà de les Terres de Lleida en actiu, amb més de mig segle de trajectòria. “Per a mi la mecanització resta atractiu a l’esport, jo vaig aprendre a disparar amb els dits i a concentrar totes les sensacions al moment de deixar anar la fletxa”. Ho explica assegut a l’escriptori del club de Torrefarrera, situat sota la grades del Pavelló Municipal i amb un petit espai per a la pràctica d’interior. És un dijous a primera hora de la tarda, està esperant que arribi un dels seus alumnes, un xiquet de vuit anys.

“Aquest esport té l’avantatge que el pot practicar tothom, mentre puguis aguantar l’arc hi tens cabuda i pots fer una bona carrera: en una mateixa línia de tir poden coincidir una nena de deu anys, un adolescent de quinze, una dona de mitjana edat i un jubilat de setanta”, explica. Aquest és un dels atractius del tir en arc: és socialment molt inclusiu. Pilar Farré diu que l’única condició per tirar és tenir ganes de provar-ho: “No hi ha cap prototipus de físic idoni per a la pràctica d’aquest esport: els bons tiradors poden ser grassos, prims, alts, baixos o anar amb cadira de rodes; és igual com siguis, tothom pot arribar a ser un bon arquer”.

Les categories dels campionats van per edat, distància i tipus d’arc, i en cadascuna hi pot haver gent de tota condició física. És per això que els camins per arribar-hi són molt particulars. La mateixa Farré recorda que ella s’hi va aficionar a través de la seua filla: “Ella va començar a tirar quan era adolescent i com que la duia a entrenar-se cada setmana al final també vaig decidir provar-ho. Ara sóc entrenadora del centre de tecnificació del Club de Tir Lleida”. La seua experiència no és del tot estranya. Josep Brocal va descobrir l’esport quan passejava per Pardinyes i un amic va convidar-lo a provar-ho: des del 1994 és el president del Club de Pardinyes. És ell qui ens explica que, certament, “alguns dels nostres socis vénen perquè els seus fills van començar a tirar. En quin altre esport passa que el pare o la mare puguin practicar pel seu compte mentre el nen o la nena s’entrena? No gaires, sincerament”.

Tècnica i tranquil·litat. “Aprendre a disparar i encertar és relativament senzill, el que després costa és perfeccionar per encertar el màxim de dianes centrals possibles”, confessa Arturo. “El que he vist en tots aquests anys és que això és un cuquet que es porta a dins, i que molta gent que s’hi aficiona de petit o de jove i després ho deixa pels estudis, la feina o la família, al cap dels anys ho recupera”. Un esport silenciós, metodològic i pacient. “El temps passa molt ràpid, demana que estiguis concentrat en cada moviment i això fa que no puguis pensar en res més”, explica el Roger Jové. Té dotze anys i no en fa ni un que tira a Pardinyes: “Vinc cada setmana per anar perfeccionant de cara a participar en campionats.”

No és un esport sorollós ni gaire popular, tampoc no perilla que desapareguin els clubs. Són petits, sobretot si es compara amb els d’altres esports com el futbol o el bàsquet, i tanmateix gaudeixen de bona salut i a poc a poc creixen. “Quan Antonio Rebollo va encendre el peveter de l’Estadi Olímpic de Barcelona el 1992 es va generar, els mesos següents, un interès creixent per aquest esport, els clubs vam notar un augment de l’activitat gràcies a la visibilitat que va donar-nos aquell esdeveniment”, recorda Arturo. Altres referents cinematogràfics, com

El senyor dels anells

, amb la imatge romàntica i èpica de l’arc i les fletxes, no han estat capaços de convertir-se en reclam publicitari. “Encara que a vegades és veritat que s’acosten personatges peculiars que no acabes de saber quina idea tenen d’aquest esport”, confessa Brocal.

Cada any hi ha algú que truca a la porta d’algun dels clubs amb intenció de provar-ho: “La majoria no tenen ganes de participar en esports col·lectius de contacte i en prefereixen un en el qual evolucionin al seu ritme i siguin responsables dels avenços, fracassos i victòries”, explica Pilar Farré. Arriben de l’escola, s’escalfen, preparen l’arc i els diferents dispositius de seguretat, es posen a la línia de tir, es relaxen, col·loquen la fletxa a l’arc, l’alcen tot agafant aire, l’estiren mentre exhalen, apunten i relaxen els dits fins que la flexta surt disparada fins al centre de la diana.

“Legalment

no es pot utilitzar fora dels espais habilitats

i s’ha d’estar federat per tenir arcs i practicar, encara que després la gent va al Decathlon i se’n compra un sense haver de presentar cap tipus de documentació i ningú no controla on es fan servir”, explica Josep Pérez, de la Federació Catalana de tir amb arc. Els clubs han de passar unes revisions periòdiques de la Guàrdia Civil, el cos encarregat de gestionar els permisos d’armes, i tots els federats han d’acreditar un curset mínim, signat pel seu club corresponent, conforme és una persona apta per tirar amb arc i té els coneixements bàsics.

Amb la invenció de les armes de foc les companyies d’arquers van anar perdent pes dins dels exèrcits fins a desaparèixer. Actualment, a les societats industrialitzades, només es consideren armes recreatives per a la pràctica de diferents activitats esportives. Tot i la seua regulació, a l’hora de la veritat no pateixen un control tan estricte com les armes de foc.