Capa i els colors del segle XX

La carrera de Robert Capa va més enllà del blanc i negre i els conflictes bèl·lics. Després de la Segona Guerra Mundial va fer nombrosos reportatges de viatges per a revistes que l’allunyaven del perill. L’exposició ‘Capa en color’, al CaixaForum de Lleida, és una aproximació inèdita a l’obra d’un dels fotoperiodistes més influents i compromesos del segle XX. La Guerra Civil espanyola va ser el primer conflicte modern en què la imatge va ser molt important, ja fos per a la propaganda política com per a la cobertura informativa. Els avenços tecnològics en la fotografia, amb càmeres més lleugeres i sistemes de revelat més ràpids, van facilitar la tasca de fotoperiodistes vinguts d’arreu del món. Les imatges de Robert Capa, incloses les que va fer al Baix Segre el 1938, van donar la volta al món. El fotògraf barceloní Agustí Centelles, considerat un dels testimonis gràfics més solvents d’aleshores, també va utilitzar la seua càmera per deixar constància de la lluita antifeixista durant tot el conflicte. Especialment crues són les fotos del bombardeig de Lleida per part dels aviadors feixistes italians.

A la capital del Segrià, un pastisser aficionat a la fotografia que es deia Ramon Rius no va dubtar a sortir al carrer amb la seua càmera per retratar la ciutat durant els primers temps del conflicte. No treballava per cap organisme de propaganda ni venia les imatges a cap revista europea. Ho va fer per iniciativa pròpia i ens va deixar, com Capa o Centelles, unes imatges valuosíssimes per comprendre la nostra història.

En una entrevista radiofònica en directe del 1947, l’únic tall de veu que es coneix i conserva d’ell, Endre Erno Friedman bromejava que mai no es feia dir Bob perquè no sabia que era el diminutiu de Robert. Nascut a Budapest el 1913, Friedman va emigrar de ben jove a Berlín i després va mudar-se a París fugint de l’ambient cada vegada més asfixiant de l’Alemanya nazi. “Atret per la fotografia, va intentar vendre diferents reportatges i projectes a revistes sense èxit; és aleshores quan decideix que el seu nom real no és prou comercial ni inspira confiança a les publicacions i s’inventa el nom de Robert Capa”, explica Cynthia Young, comissària de l’exposició

Capa en color

. Amb només vint-i-tres anys, Capa i la seua companya Gerda Taro van viatjar a Espanya per cobrir la Guerra Civil des del bàndol republicà. “Tenia molt clar que volia explicar la guerra des d’un punt de vista antifeixista i per això va quedar-se a Espanya durant pràcticament tot el conflicte”, explica Young, “Capa es converteix en fotoperiodista durant aquest període, i quan comença la Segona Guerra Mundial ja té diferents contactes en revistes americanes i angleses per cobrir el conflicte internacional”.

És llavors, a finals dels anys trenta i començament dels quaranta, que Capa descobreix les noves pel·lícules Kodachrome. “Aleshores no dubta a provar-les i es mostra entusiasmat amb les possibilitats del color: Capa era un home modern i atrevit que buscava sempre els millors canals per explicar les seues històries. No es planteja cap debat moral o estètic per llençar-se al color, només escull un o altre format en funció del pressupost, la revista i les presses, ja que el color és nou, és més car, no totes les publicacions el feien servir i era més lent de revelar.” A partir d’aleshores, Capa acostuma a viatjar amb dues càmeres, una per a cada format.

“El Capa més conegut és el fotògraf de guerra en blanc i negre. La gràcia d’aquesta exposició és acostar-nos a un vessant més desconegut: un Capa més lleuger que treballava sense problemes a les revistes de viatges, fotografiant destinacions turístiques i personatges glamurosos del cinema i l’alta societat de l’època”, confessa la fotògrafa lleidatana Susana Martínez. “Capa utilitza molt bé el llenguatge fotogràfic i quan es passa al color es nota que no el fa servir de manera gratuïta”, apunta.

Cynthia Young ha volgut exposar un Robert Capa polifacètic, una mirada sincera a la realitat d’un fotoperiodista que va viure i viatjar per mig món amb les dues càmeres. “Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial, ell mostra un cert esgotament pels conflictes bèl·lics”, apunta la comissària. El mateix Capa explica que la fotografia del que es considera el darrer mort de la guerra, un soldat americà durant la presa de Leipzig, va ser una casualitat: “Vaig acompanyar un jove que volia posar una metralladora dalt d’un edifici amb vistes al riu. Realment creia que no calia fer-li cap foto perquè pensava que era la mateixa foto que havia fet durant tota la guerra. Finalment em vaig decidir a retratar-lo i aleshores li van disparar dos trets i el van matar.” És per aquest tipus de fotos que Capa ha passat a la història, i no pas per les que s’exposen al CaixaForum. Durant la segona meitat dels quaranta, a través de l’agència Magnum, de la qual era soci fundador, va assumir encàrrecs que van dur-lo per la seua Hongria natal, el Marroc, Suïssa, França o Rússia: “Entra en un període menys perillós, vivint en hotels i viatjant per tot el món, negociant reportatges més amens i treballant cada vegada més amb el color.” Aquesta capacitat de treball en tots els àmbits, sigui el desembarcament de Normandia o les pistes d’esquí austríaques, no fan més que demostrar que era un fotògraf complet. Jordi V. Pou remarca el caràcter polifacètic de la seua obra i l’esperit innovador: “Sempre he distingit entre els fotògrafs –que sempre duen una càmera al damunt– i els que treballen de fotògrafs –que la deixen a casa quan tenen festa–; en aquest sentit, Capa és un professional que viu per la imatge i és un entusiasta de la innovació. Per això tampoc no m’ha sorprès que tingués tants treballs en color.” El fotògraf lleidatà Antoni Benavente també remarca aquesta idea: “A les cartes manuscrites que hi ha a l’exposició podem veure un Capa que no dóna res per fet, que tot i ser un referent mundial de la fotografia té una preocupació constant i quotidiana per millorar la tècnica i aprendre.”

Aquesta faceta del seu caràcter també la remarca Young: “Capa era un narrador d’històries i una persona que forçava els esdeveniments perquè passés allò que volia; no parlo de manipular fotos, sinó de buscar-se la vida per poder tirar endavant amb els seus reportatges. Era una persona que vivia al límit, era jugador de cartes i sovint apostava amb diners, li agradava menjar i flirtejar amb les dones; era extravertit i tenia una personalitat forta i atractiva”, explica Young. Després dels anys de reconstrucció del Pla Marshall, durant els quals la societat malda per oblidar el conflicte i les revistes busquen reportatges de pau i prosperitat, de felicitat i bellesa, Capa torna a necessitar una mica d’aventura. “A finals dels quaranta ja cobreix la primera guerra araboisraeliana i durant els cinquanta se’n va a Àsia, a la guerra entre la Xina i el Japó”, explica Young. Després de la curta i intensa relació amorosa i professional que havia mantingut amb Gerda Taro –algunes de les fotos de la Guerra Civil espanyola que es venen com a Robert Capa no està clar qui dels dos les va fer–, no es lliga amb cap altra dona ni té cap intenció d’establir-se permanentment enlloc. “És difícil saber com va afectar la mort de Taro en el seu caràcter”, reconeix Young, “Capa no va deixar cap diari personal en el qual expliqués els seus pensament o sentiments, però sí que és cert que al llarg de la seua carrera apareixen constantment retrats de dones joves i guapes que transmeten força i caràcter, tal com tothom recorda Taro”. En certa manera, sembla com si tingués la necessitat de captar-ne l’esperit. Endre Erno Friedman, més conegut com a Robert Capa, és una icona del fotoperiodisme del segle XX, és al lloc adequat en el moment exacte per convertir-se en un dels pares del reportatge gràfic modern i un referent internacional. El 1954 va acceptar l’encàrrec de

Life

per cobrir la guerra de la Indoxina unes poques setmanes, per fi podia tornar al que considerava “el seu territori”. El 25 va trepitjar una mina mentre treballava i va morir a l’acte.