S'ha mort el líder, i ara què?

L’obra comença amb el funeral del líder del grup. Sense guia ni referents, els tres protagonistes de ‘Chapeau!’, la darrera obra de la companyia lleidatana La Baldufa, han d’escollir qui serà el nou guia del grup. Abans de la seua estrena el 2 de gener al Teatre de la Llotja, ens deixen fer-ne un tastet. El funeral de Buenaventura Durruti, el 22 de novembre de 1936, és un dels més multitudinaris que s’han viscut mai a Barcelona. Amb la seua mort, l’anarquisme ibèric va perdre un dels seus principals referents, d’alguna manera el moviment va quedar orfe. Encara que sembli una paradoxa, fins i tot els anarquistes acaben acceptant lideratges, personatges amb carisma que exerceixen d’avantguarda. La pregunta amb la qual comença el nou espectacle de la companyia de teatre La Baldufa gira al voltant d’aquesta incògnita: què passa quan mor el líder? La referència a Durruti és casual, el que compta és la sensació de buit i vertigen dels qui el sobreviuen. “Teníem ganes d’explicar una història amb els recursos narratius dels pallassos i, al mateix temps, volíem que fos amb un cert component polític”, explica l’Enric Blasi, membre de la companyia. “Quan diem polític no fem referència a decantar-nos per una o altra opció partidista, sinó fer un espectacle que parlés de política”. Una societat pot viure sense líders? Qui ha d’assumir el repte del relleu? Tothom té fusta de líder? Aquestes són algunes de les preguntes amb les quals van començar a jugar els membres de la companyia i el director Martí Torras, coautor original de la peça. Acostumats al teatre de sala, a treballar dalt d’un escenari que sempre mira al públic des d’una perspectiva, la quarta paret, per al nou projecte també volien trencar aquesta lògica i enfrontar-se als espectadors des de tots els punts de vista. Per això van fer construir un petit teatre tancat, unes grades circulars com una miniplaça de toros que permeten gaudir de l’obra en 360º. “Diguem que ens vam plantejar un triple repte: parlar de política, fer-ho amb el llenguatge clown i oferir un espectacle completament envoltat de públic”, diu l’Emi Pardo, company del Blasi a La Baldufa. El procés creatiu va ser la construcció de petites escenes que després s’havien d’unir com un trencaclosques narratiu: “a partir d’idees, de preguntes i de gags vam anar improvisant, creant i connectant peces fins a teixir la història amb un fil narratiu sòlid”, diu el Blasi. “Si tradicionalment els pallassos van encadenant gags, sovint sense que realment estiguin relligats entre si, al nostre espectacle ens volíem servir de les seues estratègies còmiques per explicar una història que també podria narrar-se d’una altra manera. El que importa és el contingut de l’obra, els dilemes que plantegem al públic”, confessa el Carles Pijuan, el tercer membre de La Baldufa en discòrdia.

Amb el suport del director basc Jokin Oregi a la recta final del procés creatiu de l’espectacle, La Baldufa combina la posada en marxa de

Chapeau!

, així es titula l’espectacle, amb l’activitat normal de la companyia. “Poder tenir la instal·lació al Magical de Lleida ens permet fer jornades intensives per anar polint l’espectacle”, diu Pardo.

El líder mort, que mai no arribem a veure més que en un dibuix, és el típic pallasso Carablanca, l’arquetip de personatge assenyat, seriós i avorrit que es contraposa tradicionalment al pallasso August, que simbolitza la rauxa. “Per aquesta peça vam apostar per un format sense contrastos clars entre nosaltres, els tres protagonistes som augustos i això porta l’espectacle a situacions molt esbojarrades. Cap dels tres no aporta seny, no hi ha contrapès, i això encara fa més hilarant la història”, explica Blasi. La Baldufa és una companyia especialitzada en teatre per a tots els públics. Aquesta vegada remarquen que l’obra està pensada per a persones adultes a partir de deu anys. “El contingut de la peça té diverses capes de lectura i això permet que agradi a públic de diferents edats i sensibilitats, però aquesta no està pensada per a canalla petita, a banda d’alguns gags visuals segurament no entendrien la història i és més fàcil que desconnectin.”

Els qui segur que no poden evadir-se són els protagonistes: han d’escollir un nou líder i no se’n poden desentendre tan fàcilment. La proximitat amb el públic no és un caprici sense sentit, qui vagi a veure La Baldufa ha d’assumir que forma part d’aquesta peculiar democràcia en la qual tots fem de comparsa.