Les entranyes de Lleida

Sentir el silenci en la foscor més absoluta. Això només és realment possible si ens endinsem a les profunditats de la terra. Antoni Satorra, president del Centre Excursionista de Lleida, ha publicat una guia amb una selecció acurada de les coves i avencs més representatius i accessibles de les comarques de Lleida. Espeleologia en estat pur. L’espeleologia és una d’aquestes activitats que mai no perilla que es posin de moda. Les entrades de les coves són atractives, la foscor d’un forat que s’endinsa a la terra ens connecta inconscientment amb els mites i les pors més atàviques de la humanitat. Quan es tracta d’entrar-hi, d’arrossegar-se per forats pels quals es passa ben just o s’ha de fer un descens volat per un pou del qual no veiem el fons, la majoria es fa enrere. “La veritat és que al final es tracta d’anar per terra, embrutar-se com una rata i fer maniobres amb el material de progressió que a vegades pot durar una bona estona”, confessa Antoni Satorra, president del Centre Excursionista i membre de la secció d’Espeleologia, “i tot això en un lloc en què no entra gens ni mica de llum”. Malgrat que les terres de Lleida no són un territori extraordinari per a la pràctica d’aquesta activitat, “només que travessis els Pirineus o t’acostis fins a Osca ja hi ha moltes més coves que no pas aquí”, en zones com el Pallars o l’Alt Urgell podem trobar coves d’una bellesa extraordinària. Al Graller gran del Corralet, al Montsec, hi ha una galeria central prou gran com per poder-hi posar una Seu Vella sencera. A vegades els accessos són fàcils, “aproximacions relativament curtes des del cotxe i entrades que es poden fer a peu”, explica Satorra, d’altres són més complicades perquè són verticals, “avencs, forats a terra als quals només es pot baixar si fas una instal·lació amb cordes”. No és estrany, doncs, quan arriben a tocar terra, trobar-se esquelets d’animals que s’hi han precipitat per accident, com conills, guineus o fins i tot cabres o cabirols”. En comptades ocasions també han arribat a trobar restes òssies humanes, “restes de fa molts anys i mig enterrades en llocs prou inversemblants, generalment en coves que tenen sempre alguna llegenda o història associada, com una de la Vansa en la qual expliquen que uns bandolers van amagar-hi un tresor”, explica sense immutar-se gaire. Si es tracta d’animals vius, els únics que impressionen són els muricecs: “El primer dia que comences a sentir com s’acosten desenes d’aquestes bestioles volant impressiona una mica, després t’adones que en poden passar tantes com vulguis que cap no et toca mai.” A banda d’éssers vius també hi han trobat altres joies: “Al coll d’Alforja, les muntanyes de Prades vam trobar una alforja de ceràmica de l’edat de bronze, i als Ports de Beseit, unes pintures rupestres que finalment els tècnics de la Generalitat van determinar que estaven molt ben fetes però que eren falses.”

Els testimonis humans generalment no són tan excitants, els mateixos espeleòlegs durant molt temps no van ser prou conscients de l’impacte de la seua pròpia activitat i “una vegada que vam fer una campanya de neteja, del Corralot vam treure més de 120 quilograms de brossa”.

El Grup Espeleològic Lleidatà, que celebra els seus cinquanta anys d’història, és el col·lectiu que més coves ha descobert i topografiat de les terres de Lleida. “Encara queda molt per descobrir”, explica Satorra, “bona part de la nostra passió és localitzar-ne de noves i descobrir tots els secrets que s’hi amaguen”. El sistema més directe per trobar nous avencs és preguntar als pastors de la zona que vulguin investigar. “Ells normalment saben si en alguna banda hi ha un forat a terra perquè pot ser que hi hagin perdut algun cap de bestiar.” Allà on no arriben ni les cabres, el grup opta per pentinar el terreny tal com fan els investigadors d’una escena del crim. “En línia, vuit o deu companys, passem per la zona escollida i ens deixem els pantalons estripats amb els matolls”, bromeja. Una vegada han localitzat una possible entrada, arriba el moment d’entrar-hi, de veure fins a quin punt és un accés cec o han topat amb un forat de dimensions considerables.

“Hi ha coves que tenen una entrada gegantina i pràcticament ja està, no hi ha res més; d’altres són un foradet de no res, a vegades fins i tot una obertura que s’ha de picar per fer-la prou gran, i a dins es troben quilòmetres i quilòmetres de galeries interminables.” És una passió d’aquelles que només pots entendre si la comparteixes: descobrir i topografiar una cavitat que, amb tota probabilitat, no havia trepitjat mai ningú abans que tu.

“Els paisatges que pots trobar sota terra són d’una bellesa espectacular, quan et trobes enmig d’una galeria plena d’estalactites i estalagmites que han necessitat milions d’anys per formar-se costa molt de descriure”, confessa Satorra. “Al final una cova no és res més que l’erosió que l’aigua ha produït a la roca calcària, per això les zones amb més cavitats són territoris amb aquest tipus de pedra i en el qual plogui molt.” A dins, la natura ha tingut tot el temps i tranquil·litat del món per fer formes increïbles. “A mi em fascinen els excèntrics, per exemple, uns petits fils de roca que s’han recargolat i han creat figures espectaculars”, explica Satorra.

A les profunditats més fosques de la terra, si tanques els llums hi ha qui pot arribar a escoltar l’energia del silenci.

L’editoral Cossetània, en col·laboració amb el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, acaba de publicar el llibre

Excursions subterrànies pel Pirineu i les terres de Lleida

, escrit per l’espeleòleg lleidatà Antoni Satorra. Actualment és el president del

Centre Excursionista de Lleida

, del qual és soci des del 1984. Amant de les aventures subterrànies i la natura, Satorra també és conegut per la seua faceta de divulgador. Ha escrit articles en diferents mitjans, inclòs el diari SEGRE, i juntament amb Joan Ramon Segura va guanyar el XVII premi Vèrtex amb el recull

Excursions per la serra del Montroig i les muntanyes veïnes

, publicat també per Cossetània. El llibre és un recull introductori a les cavitats més representatives de les terres lleidatanes, posant especial sensibilitat a la seua accessibilitat. El recull de Satorra, fet amb rigor i sinceritat, té l’objectiu de posar en valor un patrimoni natural tan sensible com espectacular.

La guia de Satorra ens proposa algunes coves que són molt accessibles, excursions que podem fer en família perquè no suposen cap dificultat tècnica i no necessitem material extraordinari ni coneixements tècnics. No obstant això, l’autor ja adverteix a la introducció de la guia que qualsevol activitat a l’aire lliure implica un risc. Encara que parlem de cavitats considerades “molt fàcils”, sempre existeix la possibilitat de patir relliscades o que hi hagi despreniments. Encara que siguin lleus o molt poc probables, ningú pot assegurar-nos que la visita d’una cova és absolutament segura.

Portar

casc i llanterna

és el material mínim que els experts consideren imprescindible per endinsar-nos dins de qualsevol cavitat. A partir d’aquí, a mesura que la mobilitat es complica necessitem el coneixement de tècniques i l’ús de material específic per a la progressió sota terra. Per tal d’aprendre a moure’s amb seguretat es recomana iniciar-se de la mà de persones amb una basta experiència en espeleologia i capacitat didàctica, o participar dels diferents cursets d’iniciació que organitzen des de les seccions d’espeleologia que fan als nombrosos centres excursionistes que hi ha en molts pobles i ciutats de Catalunya.