La guàrdia civil mai no va marxar del tot

Amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra pels carrers i carreteres catalanes, la Benemèrita va desmantellar la majoria de quartels i per als ulls de molta gent van ‘desaparèixer’. La fotògrafa de Molins de Rei, Paula Artés, es va preguntar on eren, què feien i des d’on treballaven. Va aconseguir que li obrissin les portes per poder retratar els centres operatius que tenen arreu del territori català. A les fotos que ha fet Paula Artés a les instal·lacions de la Guàrdia Civil a Catalunya se’ls podria posar l’etiqueta d’inquietants. Aquella sensació incòmoda que transmeten els espais buits de gent. Després que els Mossos d’Esquadra assumissin les competències de seguretat ciutadana, trànsit i ordre públic, i es comencessin a desplegar pel territori català el 1994, la Benemèrita es va replegar lentament i silenciosa als seus quarters i comandàncies. Van marxar dels pobles petits i van desaparèixer de les carreteres. El cos armat creat a mitjans del segle XIX es va tornar pràcticament invisible. Als ulls de la majoria de la població s’havia substituït una policia per una altra, i ja està. “El projecte va començar com un treball a la carrera de fotografia, em cridava l’atenció que a l’hora de la veritat hi havia quarters que no havien estat desmantellats, com el de Ponts, el de Manresa o el de Sant Andreu de la Barca, i em preguntava què feien encara a Catalunya, com treballaven i on ho feien, a què es dedicaven els molts agents que no havien marxat.” Abans que el govern de Mariano Rajoy mobilitzés milers d’agents per frenar el referèndum de l’1 d’octubre, la Guàrdia Civil ja només ens la trobàvem als controls de l’Aeroport del Prat i obrint maleters a la frontera andorrana per interceptar tabac i divises de contraban.

A través del pare d’una amiga, que havia estat destinat a Catalunya en el passat, la Paula va aconseguir contactar amb un comandament de Sant Andreu. “El primer dia que vaig acostar-me al quarter, per entregar-li la carta d’IDEP conforme les fotos que volia fer eren per a un treball, em vaig adonar que la Guàrdia Civil continuava sent un cos armat amb una activitat molt potent, i els meus interrogants no van parar de créixer”. A la Paula no li va ser fàcil aconseguir els permisos. “Des del primer moment els responsables amb els quals parlava no acabaven d’entendre què volia, quin interès podia tenir fotografiar les seues instal·lacions. Suposo que van indagar qui era. Sense considerar-me una militant independentista activa, vaig esborrar força contingut dels meus perfils a les xarxes i vaig deixar de compartir res que pogués ser susceptible de perjudicar-me a l’hora d’aconseguir els permisos. Van trigar molt temps a respondre, i abans no vaig aconseguir que em donessin permís em vaig haver d’entrevistar diverses vegades amb diferents responsables del cos”.

Finalment van acceptar deixar-la entrar, i durant un parell de mesos va fer una quinzena de visites als llocs que ella va demanar de fotografiar i als espais que la Paula desconeixia i els responsables de comunicació van considerar que valia la pena ensenyar-li. “La sala de la qual estaven més orgullosos i tenien ganes que fotografiés era la Sala de Banderes, on tenen la bandera espanyola oficial que només treuen de la vitrina en comptades ocasions. És una bandera

beneïda

personalment per la reina i cada vegada que la treuen per utilitzar-la en un acte oficial se’n deixa constància al llibre de registre: només en tenen una per tot Catalunya.” La intenció del projecte és ensenyar allò que no es veu de la Guàrdia Civil a casa nostra. Hi és present, treballa, està al cas del que passa molt més del que puguem sospitar. “Controlen temes de telecomunicacions, terrorisme, narcotràfic, armes, contraban, fronteres i delictes informàtics. No patrullen carrers, però tenen una presència molt més activa del que sembla”, explica.

La Paula volia mostrar “els espais buits, les instal·lacions, fotografiar els llocs des dels quals la Guàrdia Civil ens controla i les eines que fan servir. Retratar agents hagués transmès una proximitat que volia evitar, a banda que no calia personalitzar tot un cos en uns pocs agents: la gràcia del projecte és posar en relleu la seua invisibilitat, per això volia era necessari dur aquesta idea fins a les últimes conseqüències”. Superat el treball i la carrera, la Paula es va plantejar convertir el treball en un llibre de fotografies: “finalment he decidit publicar-lo jo mateixa perquè cap editorial, malgrat elogiar el treball, no ha volgut arriscar-se amb un llibre que parla de la Guàrdia Civil i pot generar lectures diverses i contradictòries”, confessa la Paula. “Una editora madrilenya directament em va dir que no es volia posar en problemes.” A través d’una campanya de micromecenatge ha aconseguit els diners necessaris per editar-lo, de moment està promocionant el projecte i en els propers mesos veurà la llum definitivament.