Geometria variable als peus

Les rajoles hidràuliques, que tornen a guanyar adeptes en la decoració residencial i de locals, van tenir el moment àlgid a Catalunya durant el modernisme. Ara, el Museu Comarcal de Cervera exhibeix una exposició itinerant que en mostra els secrets, organitzada per la diputació de Barcelona i l’ajuntament i el Consorci de Patrimoni de Sitges. Quan pensem en les arts aplicades a l’arquitectura durant el modernisme segurament ens venen al cap línies corbes i asimètriques, ornaments inspirats en la natura o els forjats i totes les seves possibilitats. Un dels elements que en un primer moment, potser, costa més d’associar-hi són les rajoles hidràuliques. I això que artistes i arquitectes com Josep Pascó, Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch en van dissenyar un bon grapat. Es poden considerar veritables obres d’art geomètriques que en aquell moment van tenir una gran acceptació però que posteriorment, durant dècades, han estat gairebé menys preuades, qui sap si perquè havien estat pensades precisament per ser trepitjades. De fa un temps ençà, però, tornen a recuperar el prestigi, reconegudes com veritables

catifes de ciment

. Precisament,

Catifes de ciment. El món de la rajola hidràulica

és el títol de l’exposició que acull el Museu Comarcal de Cervera fins al proper mes de maig. Es tracta d’una mostra itinerant que dona a conèixer els orígens, la tècnica i els principals fabricants de rajola hidràulica a Catalunya organitzada el 2015 per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, l’ajuntament de Sitges i el Consorci de patrimoni de la mateixa ciutat. L’encarregat de comissariar-la ha estat Ignasi Domènech. Ara arriba a la capital de la Segarra, on la Casa Duran i Sanpere es pot convertir també en un bon exponent d’aquest tipus de terra.

La funcionalitat no ha d’estar pas renyida amb la bellesa: és la premissa que s’aplica a aquest paviment. La necessitat d’anivellar el terra amb materials durs i resistents existeix des de l’antiguitat, però res obligava que fossin monòtons, avorrits o poc confortables. I amb aquest plantejament va anar avançant l’aplicació de la rajola hidràulica.

“Va néixer just abans del modernisme i es va anar desenvolupant mentre va durar aquest moviment, amb la voluntat de crear un material bonic, però al mateix temps, resistent, per substituir els terres de ceràmica que existien fins aleshores, que acostumaven a ser tous”, explica Domènech, mentre afegeix que “això, el que fa, és donar als terres una dignitat artística que fins aleshores no havien tingut”. Tot i que en un primer moment, per qüestions econòmiques, fou patrimoni de les famílies burgeses més benestants, amb el temps, els preus es van popularitzar i va acabar arribant a moltes llars. “No et diré que se’l poguessin permetre les cases més senzilles, però sí un bon nombre ” puntualitza.

Com amb molts altres aspectes, la Guerra Civil i la postguerra li van donar l’estocada final. “Malgrat evolucionar cap al llenguatge

Art déco

, el seu regnat comença a decaure i els substitueixen materials de terres continus i industrials molt assequibles. És lògic tenint en compte que després de la contesa bèl·lica la reconstrucció dels edificis malmesos o la construcció de nous mirava de fer-ne amb materials barats”, sentencia.

Havia arribat a Catalunya el 1866 procedent de França, encara que el seu ús no es va popularitzar fins dos dècades després. I deu anys més tard, en ple modernisme, estava tan consolidada que va augmentar notablement el nombre d’empreses que es dedicaven a elaborar-les. Es feia a partir del morter de ciment hidràulic, emmotllat i premsat, a mig camí entre la producció artesanal i la mecanitzada. D’un temps ençà s’ha tornat a convertir en un producte buscat per dissenyadors i interioristes.