Ramona SoléEmili BayoMarta AlòsMontse SanjuanPep CollRamon UsallAlexandra CuadratRafa MeleroDavid MarinEl misteri envaeix Lleida

Si era una moda ja fa molt temps que dura. La novel·la negra viu un moment dolç a nivell internacional. Festivals, premis, blogs, editorials i escriptors s’han conjurat per posar-la en boca de tothom i Lleida no s’ho mira des dels marges. Sense que es pugui parlar de corrent literari, podem dir que la novel·la negra lleidatana és un fenomen que s’ha consolidat. Q

ualsevol lloc pot ser l’escenari d’un crim, que els lectors s’ho creguin ja és una altra història. La primera novel·la ambientada a Lleida ciutat és

Traïdors i covards,

d’Emili Bayo, del 1997. Encara que no la va escriure pensant en el gènere negre, en té prou elements perquè se li pugui penjar l’etiqueta. “Mentre l’escrivia dubtava, estava orfe de referents, se’m feia estrany que la trama passés per carrers que no tenien un bagatge literari al darrere que la fes versemblants”, confessa l’autor. “El mateix Allan Poe, considerat el pare de la novel·la negra, era de Baltimore i va localitzar els seus primers relats de gènere,

Els crims de la Rue Morgue

i altre narracions, a París. Poe no hi havia estat mai, però considerava que la seua ciutat no era prou solvent com a escenari literari bàsicament perquè no hi havia tradició. Les coses importants, al segle XIX, passaven en ciutats com París.”

Bayo va tirar la primera pedra i, des d’aleshores, el catàleg de títols amb personatges que viuen a Lleida i s’enfronten a conflictes que transcorren pels carrers d’una ciutat reconeixible pels lectors ha crescut prou com per consolidar-ho i normalitzar-ho. En aquest procés, l’auge de novel·la negra dels darrers quatre o cinc anys també ha consolidat la ciutat com un escenari criminal. Poe, ara, potser ja no buscaria un escenari a l’altra punta del món i optaria, sobretot després de veure la sèrie

The Wire

, els seus contes a la seua ciutat natal. “El fet que els personatges es moguin per llocs que coneix també ajuda a donar versemblança, ja no cal que busquem llocs comuns i universals, això s’aconsegueix amb els personatges”, explica David Marin, periodista i autor de

Mala lluna

, una novel·la ambientada al Montsec. Sagues de personatges, com la trilogia de la sergent Grimm, de Montse Sanjuan, o els diferents casos que ha de resoldre el sergent Masip, de Rafa Melero, han creat un corpus de lectors que no fan escarafalls quan els cadàvers apareixen sota el pont vell de la ciutat.

“El que hem constatat els darrers anys és que ja no cal que els llibres els escriguin sempre autors nòrdics que tenen noms de mobles d’Ikea”, bromeja Ramon Usall, “tota literatura ha de tenir l’aspiració de ser universal a partir del fet local, i de la mateixa manera que els lectors suecs coneixen els escenaris dels crims que es resolen a les novel·les dels seus autors, els de Lleida s’estan acostumant a reconèixer els llocs que surten als llibres perquè són a la vora de casa seua.” Aquesta proximitat pot ajudar a crear un públic de lectors “que tinguin especial atenció a llegir-se les novel·les que passen a Lleida i fidelitzin el seu interès per allò que es faci a Lleida”, explica Ramon Usall, creador literari de Rafael Rovira, l’únic detectiu privat de la fornada lleidatana.

Sebastià Bennassar, escriptor, periodista i director de la col·lecció de gènere negre de Pagès Editors, diu que “els darrers any la millor aportació al gènere en llengua catalana ve de la perifèria”. Un dels perills d’aquesta descentralització és el localisme: “Està molt bé que es parli de novel·la negra lleidatana perquè és cert que hi ha hagut un cert auge que s’ha consolidat”, apunta Alexandra Cuadrat, autora i també editora, “però això no ens ha de dur a conformar-nos amb el públic lleidatà; hem de tenir l’ambició de sortir a fora i donar-nos a conèixer”. Aquest reconeixement dels llocs és més fàcil quan es tracta d’una ciutat. Tant Alexandra Cuadrat com Ramona Soler, que viuen en pobles petits, han defugit ambientar les seues novel·les explícitament a Alcoletge o els Torms respectivament. El localisme podria caure en endogàmies perilloses i volen evitar que la gent es pugui reconèixer. “La gent em coneix i es llegeix els llibres, si ara hi ha gent que té la temptació de buscar-se o d’intentar trobar similituds amb els veïns, no em vull imaginar si cap novel·la la fes passar al poble. M’hauria d’exiliar.”

Miquel Àngel Estradé va guanyar l’Andròmina dels premis Octubre amb

L’assassí que llegia Vidal Vidal

. Un exercici literari atrevit, en el qual es permet jugar amb un autor ponentí que és viu com a personatge literari. “La veritat és que el vaig avisar que ho faria, però no em va creure”, explica Estradé respecte a Vidal. “A banda d’aquest joc metaliterari, el que volia era fer una crítica a les actituds provincianes de la societat lleidatana, i en aquest sentit diria que la novel·la és més una farsa sobre la societat actual que no pas una trama negra.” El gènere negre beu tradicionalment de dos fonts: les policíaques i les socials. Unes acostumen a seguir tot el procés de resolució d’un crim i les altres són una crònica dels aspectes més foscos de la societat.

Dos taüts negres i dos de blancs

, de Pep Coll, no és una novel·la negra des del punt de vista de l’enigma, però no s’ha de resoldre un crim perquè tothom ja sap qui l’ha comès. “En aquesta novel·la hi ha el retrat d’una època i una societat que vivien aïllades i ningú no tenia en compte”, diu l’autor. S’hi explica la mort violenta d’una família, un assassinat que va passar absolutament ignorat per les autoritats i els mitjans de comunicació de l’època. “Arran del llibre s’ha dignificat la memòria de les víctimes i ara tenen una creu que les recorda”. Amb aquesta novel·la podem entendre el Pallars de postguerra, però no és suficient per fer-nos una idea de la societat lleidatana actual. “Encara no s’ha fet prou literatura perquè un lector de fora pugui comprendre la nostra realitat a través de la ficció”, reflexiona Emili Bayo.

Tampoc podem parlar de novel·la negra lleidatana com un corrent amb sabor propi. L’aparició de títols i autors dels darrers anys que aposten per aquest gènere fa que ràpidament es pengin etiquetes. Això no vol dir que existeixi un estil, una etiqueta reconeixible. No podem afirmar que es pugui parlar d’una manera de tractar el llenguatge comuna, d’un punt de vista compartit, d’unes temàtiques recurrents per totes les veus del gènere a Lleida. Montse Sanjuan, que va guionitzar el documental

Lletres dins la boira

per al darrer festival Segre de Negre, és clara: “No existeix la novel·la negra lleidatana, sinó que hi ha un grup d’autors i escriptores que hem trencat el tabú del gènere a les comarques de ponent i, sobretot a partir dels anys 2014 i 15, s’ha consolidat en el panorama literari català. Sense que es pugui parlar de gènere, el fenomen ha facilitat la sortida d’autors lleidatans enfora del seu territori confortable, i en el moment que arriben a lectors que no són ponentins ajuden a crear imaginaris. Joana Soto, antropòloga i editora de Pagès, té clar que “en un context comunicatiu català que ha tendit a tractar sempre Lleida des de l’humor de tòpics, la importació de novel·les negres que mostren una societat complexa i diversa ajuda a contrarestar aquesta imatge que es va materialitzar en sèries com

Lo Cartanyà

.

En totes les arts existeix un doble reconeixement: el del públic i el de la crítica. La novel·la negra ha estat durant molts anys un dels gèneres amb un públic lector més fidel i, per contra, sempre s’ha considerat un gènere menor en aquells sectors que tenen el poder per dir quins llibres tenen dret a passar a la història dels cànons literaris. “Generalment [la novel·la negra] no s’ha tingut mai en compte als estudis de literatura, un menysteniment que a poc a poc s’està superant en àmbit com l’universitari o de la crítica literària”, comenta Sanjuan. Aquest prestigi d’aparença menor mai no ha estat un problema per a molts autors que, com Ramon Usall, es consideren més lectors que escriptors. Ell sempre va tenir clar que si mai s’atrevia a escriure ficció es decantaria per la novel·la negra, com també ho confessen Soler, Cuadrat o Rafa Melero. Aquest darrer, mosso d’esquadra, va decidir que els anys que havia passat a homicidis li havien donat prou experiència per atrevir-se a escriure una novel·la. Negra, evidentment.

Ful

, la seua darrera novel·la, guanyadora al Festival de Cartagena, és una de les millors històries que s’han escrit sobre els baixos fons urbans en una ciutat petita com Lleida. “A través de la novel·la vull explicar que d’alguna manera la majoria de nosaltres pot arribar a escollir el camí equivocat i caure en el món de la delinqüència”. Melero és mosso, un cos que ja s’ha normalitzat en el gènere després de vint anys desplegat pel territori, tal com explicava l’autor i assagista Andreu Martín en una conferència en el marc de la darrera edició de BCNegra. Si bé Melero no s’ha hagut de documentar pel que fa a procediments policíacs, la majoria d’autors que no estan familiaritzats amb el gènere sí que són conscients que el rigor és molt important per a la versemblança. “A l’hora de construir una història d’enigma és important la trama, al final no deixa de ser un joc entre l’autor i els lectors per veure qui atrapa primer l’assassí”, deia David Marin en una crítica sobre la novel·la

Quaderns

, de Ramona Soler. Un joc que, quan està ben travat, enganxa fins a la darrera pàgina. “Als lectors se’ls l’ha de respectar perquè, sobretot el que fa anys que hi és aficionat, té un nivell considerable pel que fa a qualsevol detall relacionat amb un assassinat”, confessa Marta Alòs, “a vegades tu tens una idea de com resoldre una escena i resulta que t’entrevistes amb un forense i et diu que és impossible”.

Assassinats, mitges veritats, segrestos, passats obscurs, robatoris, mentides, traïcions i amenaces. Amb aquest panorama qualsevol diria que la boira és una manta sota la qual es pot amagar qualsevol crim.