Els darrers 'días azules' de Machado

En el vuitantè aniversari de la mort d’Antonio Machado veu la llum ‘Los días azules’ (Diáb­olo), una novel·la gràfica de Cecília Hill i Josep Salvia, de Torregrossa. Un sincer i emotiu homenatge al poeta sevillà mort a l’exili. Antonio Machado estava trist i no n’hi havia per menys. L’exèrcit de rebels feixistes s’havia alçat en armes, disposat a convertir en pols i cendres qualsevol rastre de llibertat, democràcia, igualtat, cultura i progrés de la II República Espanyola. El poeta sevillà s’havia compromès en aquell projecte polític il·lustrat i modernitzador que va intentar resistir, sense èxit, la ira del feixisme. No en va, ell mateix havia hissat la bandera tricolor el catorze d’abril del 1931 a Segòvia. Cansat i malalt, acompanyat per la família i protegit per les autoritats republicanes, Machado va viure la guerra seguint els passos del govern republicà, que després de deixar Madrid i passar per València, finalment va enfilar el camí del nord passant per Barcelona. La derrota, la humiliació, l’exili i finalment la mort. La novel·la gràfica dels autors del Pla d’Urgell Cecília Hill i Josep Salvia,

Los días azules

, retrata amb una sensibilitat especial aquesta darrera etapa del poeta. “Ja feia molt temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre Machado, que és el meu poeta preferit”, confessa Hill, “i com que es complien els vuitanta anys de la seua mort ens vam plantejar de fer una novel·la gràfica”. Sobre la vida de l’autor de

Soledades,

se n’ha escrit molt, és un dels poetes més reconeguts de la literatura espanyola contemporània i la seua obra s’ha estudiat a bastament. L’escriptor Miguel Barrero, expert machadià, confessa al pròleg de la novel·la gràfica que tenia molts dubtes sobre què podrien aportar els autors lleidatans que no s’hagués explicat ja. S’equivocava, confessa, perquè “

no és una simple reconstrucció gràfica del dur camí de l’exili, de la terrible consumació d’un final immerescut i inevitable. Els seus dibuixos i textos no només ens conten els darrers passos del poeta per la terra, sinó que també parlen entre línies, o entre vinyetes, de la implicació que mantenen els autors amb els fets i les connotacions d’una peripècia que és la història d’un camí frustrat, una sincera i dolorosa elegia al fracàs de la que probablement va ser la millor idea que va tenir el certificat d’un deute impagable” els últims tres anys del poeta sevillà abans de morir a l’exili, juntament amb la seua mare, a la població nord-catalana de Cotlliure.

Amb la data fixada l’any 2019, quan es commemora el vuitantè aniversari de la mort del poeta, es van posar a treballar en una novel·la gràfica. “Teníem por que potser no seríem els únics, que potser algú amb molt més nom que nosaltres estigués pensant de fer el mateix; però ens feia molta il·lusió i el Lorenzo, l’editor de Diábolo, ens va posar totes les facilitats i ens va donar via lliure per tirar endavant el projecte”, explica el Josep.

La novel·la repassa de manera acurada, amb una sensibilitat que només pot transmetre qui realment estima el poeta, els tres darrers anys de Machado, des de Madrid fins a Cotlliure. “Los días azules” eren les paraules que ell mateix havia escrit en un tros de paper que li van trobar a la butxaca quan havia mort. “Tota la seua vida és molt interessant, i està molt ben documentada per experts de primer nivell i realment tots els llocs on va viure es coneixen”, reconeix Hill, “però no volíem haver de condensar tota una vida en una novel·la gràfica d’una mida raonable, pensem que s’hauria perdut molt pel camí”.

Qui tot ho vol, tot ho perd. Era molt més intens poder-se centrar en un temps concret, els darrers tres anys, i poder aprofundir en un període convuls com va ser la guerra des de la seua perspectiva. “Vam ser molt curosos a l’hora de guionitzar la seua vida, de posar en boca seua paraules que ningú pot saber exactament del cert si les va dir.” És per això que l’obra ha estat revisada per l’experta en Machado Verónica Sierra, que va donar-hi el seu vistiplau.

Hill i Salvia han tancat així una etapa del camí, un homenatge al poeta que exerceix de far, que és l’excusa per visitar totes les ciutats

machadianes

que guarden el record del poeta. “Va ser un poeta compromès i és inevitable pensar que la descomposició de la República i la guerra van ser un motiu de desesperació i tristesa molt profunda”, explica Hill. Aquesta melangia queda molt ben cosida en una història que posa la pell de gallina.