El tren desperta passions

Va néixer a escassos 300 metres de l’estació de Lleida. No sap si és per això que el ferrocarril s’ha convertit en una de les seves passions. Tant és així que Antoni Nebot té una col·lecció de 30.000 imatges de trens de vapor, a més d’objectes com ara fanals, plaques i matrícules de locomotores, insígnies i banderins de cap d’estació Antoni Nebot és autor del llibre

Trens i estacions de Catalunya.

Fotografies i postals ferroviàries 1901-1951

(Pagès Editors), el treball gràfic més exhaustiu que s’ha publicat fins ara d’aquest període. No en va, ha dedicat anys a recopilar, buscar, descobrir i intentar aconseguir fotografies i postals d’aquest àmbit. Aquí n’hi ha “només” gairebé 350, d’imatges (265 postals i 80 fotografies), en molts casos inèdites, però el seu fons personal supera les 30.000. El volum és, per tant, una obra gràfica de referència del temps del vapor. S’hi poden trobar, no podia faltar-hi, la seva estimada línia Lleida-La Pobla de Segur, però també altres com Tarragona-Reus-Lleida, Barcelona-Lleida-Saragossa, Barcelona-Mataró-Maçanet, Barcelona-Girona-França, Barcelona-Martorell-Tarragona, Reus-Roda de Barà-Sant Vicenç de Calders, o un recull de baixadors desapareguts, així com el cremallera a Monistrol-Montserrat. I aquest no és el seu únic llibre, sinó altres com

El tren de la Pobla

o

Els 150 anys del tren a Lleida

, també editats a Pagès.

Lleida compta amb una fira dedicada al modelisme i al món ferroviari, Expo Tren, que se celebra el mes de març i que, enguany, ha arribat a la

desena edició.

Enguany la van visitar més de 12.000 persones i va comptar amb una seixantena d’expositors i 36 associacions i clubs, procedents no només de Catalunya i la resta d’Espanya, sinó també de França, Alemanya o Itàlia, així com 142 taules de venta, que suposaven fins a 284 metres lineals dedicats al comerç del ten en miniatura. Amb aquest ventall, no resulta estrany que el públic també arribés d’aquests països. Tot plegat ha comportat que els organitzadors d’Expo Tren, que dirigeix Raül Valls, es plantegi aconseguir el seu reconeixement com a saló internacional. A més, alguns dels visitants demanaven allargar-la de dos a tres dies.

El tren va anar lligat al cine des del naixement del setè art. La literatura també l’ha convertit en font d’inspiració pràcticament des de que les primeres xemeneies de vapor van treure el cap. Sense anar més lluny, els

germans Lumière

van oferir la primera projecció el 28 de desembre del 1895 al Saló Indi del Gran Cafè de París amb

L’arribada d’un tren a l’estació de la Ciolat

. Quan es va veure a Itàlia, la gent s’espantava tant que fugia esparverada pensant que aquella màquina sortiria de la pantalla i els aixafaria. Són títols mítics d’una o altra art (o les dues)

Estranys en un tren

,

Assassinat a l’Orient Express

El tren de les 3:10 a Yuma

o la recent novel·la

La noia del tren

.

El xiulet del tren va ser un dels primers sons que està convençut que devia sentir des del bressol i les olors dels vapors de les locomotores, els efluvis que li deurien arribar quan encara no sabia ni què existien diferents flaires. Antoni Nebot vivia molt a prop de l’estació de tren, al que ara seria el xamfrà entre Príncep de Viana i el carrer Sant Ruf, i això als anys 50, quan ell va néixer, era sinònim d’un fum i unes olors molt característiques. “Se’m deurien encomanar”, somriu per explicar la seva afició al món del ferrocarril. La seva infància també hi va contribuir. Des de ben petit, “amb tres o quatre anyets”, ja va començar a fer viatges de “durada incerta” amb el tren de la Pobla a pescar amb el pare a Cellers. Un altre del seus destins habituals era Tarragona, a través de la línia Lleida-Tarragona, atès que tenia família a Benicarló, ja a la província de Castelló, i sovint als estius anaven a passar-hi les vacances. “Aleshores, en un tren normalet, eren unes sis hores de viatge i, si anàvem a Barcelona, n’eren unes vuit”, recorda. Potser és per tot això que durant la seva infància i fins a l’adolescència els trens el van captivar. En arribar a l’edat adulta es va convertir en un tema secundari, però als anys 80 algú li va regalar un trenet elèctric i “se’m va tornar a despertar aquesta afició”. Han passat gairebé quatre dècades i, del modelisme, a poc a poc va anar arribant a les fotografies i les postals. Fins que es van convertir en la seva gran passió. Ara compta amb un fons de més de 30.000 imatges entre fotografies i postals, segurament, el més gran de Catalunya.

La seva recerca no ha estat fàcil i de vegades l’ha dut fins i tot a obtenir imatges que es creu que són úniques –com a mínim no hi ha constància que n’existeixin més– a països com Suïssa. “Tinc quelcom molt valuós, que és temps”, desvetlla, jubilat des de fa cinc anys, tot i que molt abans ja havia obtingut el gruix de la seva col·lecció. A més de les fotografies, conserva una quinzena de fanals de diferents utilitats, fàbriques i línies. Entre aquests, un de cap d’estació que es va utilitzar per donar la sortida als primers trens del tram Lleida-Balaguer, que anys més tard es convertiria en el Tren de la Pobla, “tot i que, en el seu projecte inicial, la denominació primera era Ferrocarril Transpirinenc de Lleida-Saint Girons, perquè la intenció era que travessés els Pirineus i arribés a França per enllaçar amb la xarxa dels ferrocarrils francesos”, recorda. I és que sentir-lo parlar és comprovar que, de trens històrics, en sap un niu. Altres elements que es poden trobar a la seva col·lecció, perfectament ordenada, conservada i guardada, són plaques de locomotores, insígnies de maquinistes de les diverses companyies d’abans de la formació de Renfe, banderins de cap d’estació, així com una enorme col·lecció de cartells de pel·lícules de cinema en les quals el tren és el protagonista, ja sigui principal o secundari, tant en la seva versió espanyola, com nord-americana, de qualsevol país d’Europa o fins i tot asiàtica. “Això sí, estan digitalitzades, eh!, no m’hi cabrien a casa”. Aquests són només uns exemples de tot allò que integra la seva col·lecció, però prou significatius com per entendre que és lògic que cada any col·labori amb la fira Expo Tren de Lleida de diverses maneres, per exemple, organitzant una exposició monotemàtica que acostuma a tenir un centenar d’imatges i que després li demanen de diferents ajuntaments o institucions. “Si no es pogués ensenyar no tindria cap sentit guardar-ho a casa”. I és que té molt clar que el que ell fa és conservar una part de la memòria d’un món, el dels trens de vapor “que ha desaparegut”. “És la idea romàntica del món del tren”, reconeix, perquè sap que la feina d’aleshores, era molt dura i feixuga, en les seves pròpies paraules. “Els primers trens anaven amb carbó, això volia dir cop de pala constant. De Lleida a Barcelona s’havien de tirar sis o set tones a dintre del fogar”, rememora. És per això que quan reflexiona sobre què l’atreu d’aquest món és precisament “el romanticisme i el saber que ha fugit.” En aquest sentit, enyora la presència que tenien aquelles màquines si les compara amb les actuals. “Ara entres a l’estació, veus els trens i no saps si van cap al nord o cap al sud, és igual el cap que la cua. En canvi, aleshores anaves a l’estació i veies una composició de trens ben formada, la màquina lluenta i majestuosa al davant... i aquella arrancada que feia.. amb aquell fum, aquella vaporització, el fum blanc que desprenia, el moviment hipnòtic de les bieles... Això s’ha de viure per poder-ho explicar”, conclou. “Ara tot és molt més asèptic”. És per això, segurament, que és un fervent defensor d’estudiar la possibilitat de conservar algun tren turístic de vapor, que podria passar per la línia de Lleida-La Pobla. “En altres indrets no perquè, si hi hagués algun accident, seria un problema; estem exposats que rebenti un tub d’aigua al mig de la via”, reconeix. En canvi, la via lleidatana “seria ideal. Si hi hagués voluntat política per crear trens turístics, Lleida seria de les províncies afortunades, perquè disposem d’infraestructura”. En paraules similars s’expresa l’escriptor Vidal Vidal, gran aficionat als trens, que creu, a més a més, que l’estació del Pla de Vilanoveta seria un edifici fantàstic, fins i tot, des del punt de vista arquitectònic, per acollir-hi un museu del ferrocarril. “No hi ha voluntat política”, lamenta mentre recorda que la popular Garrafeta està espatllada i es necessita molts diners per tornar a posar-la en marxa, malgrat que té unes característiques mecàniques que fan que aquesta locomotora sigui única al món”. Qui sap si algun dia algú dirà el mateix dels trens AVE, ara tan moderns.