Una 'catedral' centenària

El Camps d’Esports que coneixem avui va néixer fa cent anys com a complex lúdic i esportiu amb piscina, velòdrom, camp de futbol, pista de tenis i cafeteria. El va promoure Joventut Republicana, amb Alfred Perenya i Humbert Torres entre els prohoms que volien prestar serveis de cultura i oci a la classe treballadora i la societat en general L’il·lustrador Òscar Sarramia, irreductible aficionat del Lleida, commemora el centenari del Camp d’Esports amb un llibre a tot color en el qual repassa la història del camp d’Esports i dels diferents clubs de futbol que hi han jugat, amb especial atenció a la Unió Esportiva Lleida, inquilí del camp durant més de seixanta anys d’història. L’hereu és el Lleida Esportiu, que actualment juga a Segona divisió B. A través de les il·lustracions, degudament documentades en material gràfic, historiadors i testimonis, Sarramia ens dibuixa una historia amena i molt visual de com ha evolucionat, durant un segle, el que ell bateja com la tercera catedral de Lleida.

A Rovira Roure, davant de l’entrada de l’Hospital Santa Maria, dues columnes robustes custodien una porta de servei del gimnàs Ekke. Passen desapercebudes, ningú no s’hi fixa, però són part de la història contemporània de Lleida: són el darrer vestigi original del Camp d’Esports, un complex lúdic i esportiu amb piscina, velòdrom, camp de futbol, pista de tenis i cafeteria que va revolucionar la societat lleidatana de principis del segle XX. El va promocionar Joventut Republicana, una organització juvenil catalanista que tenia com a objectiu dinamitzar políticament i cultural la ciutat des dels valors republicans, una entitat que va ser molt potent durant el primer terç del segle passat i va desaparèixer després de la guerra perquè no era compatible amb el règim franquista. Al seu capdavant hi havia prohoms de la talla d’Alfred Perenya i Humbert Torres, que van fer carrera política més enllà de l’entitat: el primer va arribar a ser conseller de la Mancomunitat i Torres va ser alcalde de Lleida.

“El mateix any que van projectar el Camp Escolar també van construir un local a Blondel –actual seu de la regidoria de Cultura– en el qual centralitzava la majoria de les seues activitats”, explica l’historiador Jaume Barrull Pelegrí. Era el 1919, enguany se celebra el centenari. “Era un model força estès entre les organitzacions polítiques d’esquerres de l’època, que volien prestar serveis de cultura i oci per a la classe treballadora i la societat en general, aglutinar la vida social al voltant dels seus espais a través d’una biblioteca, una sala d’actes on feien xerrades o ball, un cafè i altres espais per desenvolupar activitats de tota mena”. Mentre el casal de Joventut, al centre de la ciutat, s’omplia de vida i es gestionava amb una certa facilitat –tenien més de quatre-cents socis–, “el Camp d’Esports va ser un projecte que els va sobrepassar i es van veure obligats a crear una entitat paral·lela per gestionar-lo. Finalment, i sobretot a partir de la dictadura de Primo de Rivera, cedeixen els espais a diferents entitats esportives de la ciutat perquè se’n facin càrrec i les utilitzin. Clubs com el Natació Lleida o el ciclista deuen part de la seua fundació al fet que Joventut els cedís la gestió de les instal·lacions del velòdrom i la piscina, per exemple”. Joventut en manté la propietat, però

socialitza

les instal·lacions amb altres entitats esportives per tal d’assegurar-se que es mantenen vives.

“En aquella època el Camp d’Escolar quedava relativament lluny de la ciutat, per això els caps de setmana hi havia uns busos que recollien la gent davant de la seu de l’entitat a Blondel i la pujaven fins al Camp d’Esports. Molta gent també hi anava per esbargir-se, per passar el diumenge en un entorn agradable i distès. A la Lleida dels anys vint no hi havia molta oferta cultural i la proposta de Joventut va ser molt ben rebuda”, explica Barrull. Durant el temps de la dictadura i la república són diversos els clubs que utilitzen el camp de futbol, un d’aquests, és clar, el de la mateixa Joventut. “El camp estava al mateix lloc on sempre hi ha hagut el camp del Lleida. De fet, l’estadi ha adoptat el nom genèric de totes les instal·lacions”, comenta Dani Badia, periodista de Catalunya Ràdio i un dels principals experts en la història del futbol lleidatà. “L’estadi del Lleida és el tercer més antic de l’estat que es manté al lloc original, només superat pel Molinón de l’Sporting de Gijón i el Rubiales, de l’Águilas, un club de Múrcia”. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i la República, al Camp d’Esports van jugar diversos equips de la ciutat, inclòs el de Joventut Republicana. Després de la guerra només hi juga el Club Deportivo Leridano, “un club fundat per falangistes i militars amb la intenció d’eclipsar el Lérida Balompié, creat per gent vinculada als clubs històrics de la ciutat com els Calaveres, els Republicans o els Germans Maristes”, explica Òscar Sarramia, autor del Llibre

La tercera Catedral, 100 anys del Camp d’Esports

(Pagès Ed.). “Aquest club jugava al camp de la carretera de Corbins i vestia amb la samarreta blava i els pantalons blancs que havien lluït altres clubs de la ciutat anteriorment. “Si el Deportivo tenia les simpaties del règim i el Camp d’Esports, el Balompié tenia l’afició de la ciutat”, diu Badia, “i això feia que els franquistes estiguessin incòmodes”.

Joventut Republicana s’havia significat contra el feixisme i havia estat una entitat activa durant la guerra. Els seus dirigents i socis més significats han de fugir a l’exili o són morts i empresonats pel règim i tots els béns de l’organització són confiscats i se’ls queda Falange com a botí de guerra. “La història de Joventut Republicana és molt important per a la ciutat de Lleida i és una llàstima perquè durant la guerra es perd el rastre de tot el seu arxiu i ningú sap del cert què se’n va fer”, lamenta Barrull. Als anys quaranta Falange intenta treure profit de les instal·lacions confiscades per atreure la gent, però ben aviat s’adona que les instal·lacions són massa grans per a una organització que, malgrat ser una dels grans beneficiades del franquisme, a Lleida no tenia base social. El 1949 assumeixen que els és impossible gestionar-ho i ho tornen a l’ajuntament, que es converteix en propietari fins a l’actualitat. “Com que la continuïtat de Joventut Republicana és molt dèbil i després ens dilueixen dins Esquerra Republicana, encara que després alguns membres tornen a sortir-ne mai no tenen prou força per aconseguir recuperar totes les instal·lacions del Camp d’Esports i el mateix Casal”, raona Barrull.

Mentre la piscina, la pista de tenis o el mateix velòdrom van anar caient en desgràcia (avui en dia només han sobreviscut aquest darrer) a mesura que els diferents clubs esportius construïen noves instal·lacions a la ciutat, el futbol es va quedar al mateix estadi, que amb el pas del temps va anar creixent i modernitzant-se fins a l’actualitat. “El 1947 els dirigents dels dos clubs de la ciutat decideixen fusionar-se: els militars accepten que no tenen massa social i al Balompié són conscients que mai no podran progressar si són un club mal vist pel règim”, reconeix Badia. “Tot i aquesta unió, que és l’origen de l’actual club, cal recordar que durant els anys 40 l’animadversió entre les dos aficions era tan evident que fins i tot hi havia seguidors del Balompié que anaven al Camp d’Esports només per animar els equips rivals, per fotre els militars”, reivindica Sarramia. De la fusió en neix la Unión Deportiva Lérida, que en només dos temporades aconsegueix el primer ascens a primera divisió de la història de la ciutat. “Obté el rècord de ser l’equip més golejat de la història de la Lliga i torna a baixar”, diu Badia. “Des d’aleshores ha basculat sempre al voltant de la Segona divisió, amb èpoques més fortes durant les quals s’ha consolidat a Segona A i en d’altres més delicades, com l’actual, que està estancat a Segona B”.

Amb el pas del anys, l’estadi es va anar modernitzant. “A finals dels cinquanta es va comprar la coberta de ferro de l’estadi de l’Espanyol de Sarrià per 300.000 pessetes i a finals dels seixanta es van instal·lar la il·luminació i el drenatge de la gespa. La grada històrica era la nord, on hi va haver els vestidors durant molts anys, però la gran remodelació del camp no va arribar fins al 1993, quan l’equip de Mané, durant la presidència de Mario Duran, puja a Primera divisió i la Paeria decideix fer un estadi d’acord amb la nova categoria”, diu Badia. Amb una capacitat per a 13.000 espectadors, l’estadi es va omplir durant l’any que la Unió Esportiva va jugar a la màxima categoria; ara, a Segona B, sempre es veu buit.