Un passeig per la Lluna

Era el 12 d’abril de 1961 quan el cosmonauta rus Iuri Gagarin es va convertir en el primer home que va viatjar a l’espai exterior. Amb només vint-i-set anys era l’únic pilot de la Vostok 1, la nau que els soviètics van llençar a l’espai sense previ avís, sense publicitat, seguint els protocols d’hermetisme que van caracteritzar sempre la Unió Soviètica. En plena cursa espacial entre les dues grans potències del segle XX, aquesta notícia es convertia en un gerro d’aigua freda per als Estats Units, que veien com els seus enemics comunistes els passaven la mà per la cara. “El llançament del satèl·lit Sputnik el 1957, considerat el primer aparell que va orbitar al voltant de la Terra, va ser el tret de sortida de la cursa espacial”, explica Josep Clotet, enginyer informàtic i exgerent del Parc Científic de Lleida, “el fet que sobre els Estats Units volés un aparell soviètic era una humiliació que va posar en marxa la maquinària nord-americana”. El vol de Gagarin ja va ser l’impuls definitiu.

Seguint el principi capitalista segons el qual la competència és el motor del progrés, el mateix any de l’enlairament de la Vostok el president John F. Kennedy anunciava en un discurs al Congrés dels Estats Units que la NASA enviaria un home a la Lluna abans que s’acabés la dècada. La intervenció de Kennedy va ser inesperada i el mateix Congrés va aprovar les partides pressupostàries necessàries per fer possible el repte proposat pel president. “La inversió que fan és absolutament ruïnosa i insostenible a llarg termini. Els Estats Units van començar a gastar una quantitat de diners bestial per aconseguir-ho. Si haguessin mantingut el nivell d’inversió que tenien fins aleshores potser encara no hi haurien arribat”, ironitza Salvador Ribas, director del Parc Astronòmic del Montsec.

Recorda on era aquell dia històric?

Hi ha esdeveniments que ens marquen fins al punt que tothom recorda on era, i l’allunatge de l’Apollo 11 és un d’aquests. La farmacèutica i escriptora Rosa Fabregat explica que aleshores era una gran aficionada a la ciència-ficció i vivia a Barcelona i “vam seguir l’esdeveniment a casa, amb el nostre fill d’un any als braços. Va ser un moment preciós qu e em reafirmava en les possibilitats de la ciència”. L’espai sempre ha exercit magnetisme sobre la imaginació infantil. L’enginyer Josep Clotet estava fascinat per l’espai i recorda com es va reunir tota la família amb uns amics que estiuejaven a Salou per ser testimonis d’aquell moment històric. La galerista Roser Xandri tenia llavors 14 anys i aquell estiu estava a Sant Martí Sesgueioles. “Els meus padrins eren dels pocs que tenien televisió i va venir molta gent del poble a veure-ho a casa. Segurament no érem conscients del que suposava, però sí que recordo l’entusiasme de tothom.” Aquell episodi va ser un dels primers esdeveniments televisius globals. L’enginyer agrònom Sergio Mothe vivia a l’Argentina i allà es va viure com aquí. “Ho vam veure en directe tota la família. Oficialment es va celebrar com una victòria perquè eren americans i la dictadura militar ho venia com un èxit del món Occidental contra els comunistes.”

A partir d’aquell any la NASA va posar en marxa el programa Apollo amb aquest únic objectiu, i va utilitzar el pressupost per contractar els serveis d’empreses i universitats per anar resolent els molts problemes i reptes que plantejava el tema. “Un dels temes que es van posar sobre la taula era el de l’ordinador central que durien les naus; fins aleshores eren màquines que ocupaven molts metres cúbics d’espai i allò era inviable”, explica Rafael Clemente, eginyer i divulgador, autor del llibre Un gran paso para [un] hombre (Libros Cúpula, 2019). “L’encàrrec el van fer al Massachusetts Institute of Technology, que va treballar contrarellotge per construir una computadora sense saber com havia de ser ni quines funcions havia de tenir. L’única condició era que havia de ser molt segur, que no podia fallar.” Per una banda, tenia una memòria milers de vegades menys potent que un smartphone actual, i d’altra banda va posar les bases dels sistemes de software actuals. “El context de l’època va ser un avenç espectacular i va marcar un abans i un després en la enginyeria informàtica”, apunta Clemente.

No tot va ser fàcil, però. Els tres primers astronautes escollits per la missió Apollo 1 van morir en un foc accidental mentre s’entrenaven amb la càpsula que haurien de fer servir a la Lluna. “Era el 1967, només faltaven tres anys per acabar la dècada i la primera missió ja patia un contratemps important”, apunta Ribas. “Des d’aleshores es van anar succeint les diferents missions, amb l’Apollo 8 com una de les més importants perquè, tot i que no va aterrar a la Lluna, va aconseguir orbitar-hi.”

El projecte Apollo era un repte científic en molts fronts, des del càlcul balístic fins a la gestió del menjar i les necessitats fisiològiques dels astronautes. “La mateixa NASA i els centenars d’empreses que s’hi van implicar van registrar milers de patents durant aquells anys”, recorda Rafael Clemente. “Algunes de les que després han tingut més recorregut en la societat han estat els teixits ignífugs o algunes tècniques de conservació dels aliments per tal que els astronautes poguessin emportar-se menjar que no ocupés espai ni es fes malbé. Encara que sigui menys popular o conegut també va ser molt important l’impuls que es va donar a la microelectrònica”.

En la cursa contrarellotge amb els soviètics era molt important la propaganda. “Els soviètics eren molt hermètics i mai ningú no sabia quantes missions seues havien fracassat perquè només feien púbiques les exitoses”, recorda Ribas. “A la NASA i al si del govern dels EUA també hi va haver un fort debat sobre si calia o no retransmetre en directe la gesta de l’Apollo 11, l’aposta era molt arriscada perquè si fracassaven seria un cop molt dur per a la imatge dels EUA davant de milions d’espectadors de tot el món. Finalment se la van jugar i van guanyar.

El 20 de juliol de 1969 Neil Armstrong i Edwin Aldrin van ser els dos primers homes que van trepitjar la Lluna. Irònicament, Michael Collins es a quedar a la nau perquè era el millor pilot dels tres i el que més bé podia garantir el retorn de la missió a la Terra. Després d’aquell viatge, que va durar poc més d’una setmana, la NASA va enviar sis missions al satèl·lit, de les quals cinc van aconseguir arribar-hi i passejar-se per la superfície recorrent desenes de quilòmetres amb vehicle. El programa Apollo va ser una inversió milionària de la societat estatunidenca, que a poc a poc va començar a pressionar per liquidar el programa i controlar la despesa. Des del 1972, cap més missió tripulada no ha tornat a trepitjar la Lluna, un satèl·lit en el qual no s’ha trobat cap rastre de vida i no ofereix més possibilitats des del punt de vista científic.

La caiguda del mur de Berlín a finals dels vuitanta i la globalització capitalista ha diversificat els pols de poder i els països que es postulen en la batalla espacial del futur. El que sembla evident és que les diferents campanyes seran més contingudes i racionals que les missions d’Apollo.

Si els Estats Units s’havien de gastar una quantitat gairebé pornogràfica de diners per aconseguir la fotografia del segle, potser que aprofitessin el viatge a la Lluna per avançar en matèria de recerca astronòmica. “Una de les tasques que tenien els primers astronautes, a banda de trepitjar la Lluna, era extreure’n mostres de roques i terra amb l’objectiu d’analitzar-les”, explica Francesc Oró, nebot del científic i actual president de la Fundació que gestiona el seu llegat. “Joan Oró havia aconseguit sintetitzar adenina i era un dels màxims especialistes en l’anàlisi de meteorits; en buscava, recollia i estudiava de tot el món amb l’objectiu de trobar formes de vida.” La seua trajectòria científica va ser la clau que va obrir-li la porta de la NASA. “L’agència espacial va contractar-lo per analitzar els materials extrets de la Lluna per tal de veure si existia cap rastre de vida tal i com l’entenem al planeta Terra”. La maqueta que avui dia s’exposa al Parc Científic de Gardeny és propietat de la NASA i és allà en tant que forma part del llegat d’Oró en règim de cessió. La Fundació ha renovat la junta amb l’objectiu de tornar a posar en valor l’arxiu de Joan Oró i buscar la manera que en un futur sigui més accessible a la societat.