Les basses de la vida

La vida als secans de la Noguera no és fàcil, però tampoc impossible. L’associació La Sabina ha recuperat mitja dotzena de basses que antigament feien servir els ramats de corders i que s’havien assecat per abandonament. Amb aquests punts d’aigua, les espècies salvatges més vulnerables tenen una oportunitat per sobreviure. Els amfibis fa dos-cents cinquanta milions d’anys que viuen a la Terra i per reproduir-se encara necessiten una bassa on posar les larves i on créixer les primeres setmanes de vida. Una vegada són adults poden sobreviure mesos sota terra sense beure ni menjar, però si a la primavera no plou amb prou intensitat perquè l’aigua s’estanqui, els és impossible reproduir-se. “Entre el canvi climàtic i la pressió que exerceixen certes activitats humanes es calcula que en deu anys hauran desaparegut entre el 70 i el 80% d’espècies d’amfibis de tot el món; a Catalunya podem parlar d’un 50 o 60%”, alerta Delfí Sanuy, doctor en Biologia i catedràtic del departament de Ciència Animal de la UdL. “Projectes com la recuperació de basses als secans de la Noguera que ha impulsat l’associació La Sabina permetran, com a mínim, allargar aquests tempos”.

L’associació La Sabina, juntament amb la Societat Catalana d’Herpetologia i el suport de la Fundación Biodiversidad del ministeri para la Transició Ecològica i l’ajuntament de Balaguer, van endegar aquest projecte “per recuperar i condicionar mitja dotzena de basses als secans de la Noguera, una de les zones estepàries del pla de Lleida que formen part de la Xarxa Natura 2000, amb l’objectiu d’afavorir la supervivència d’espècies en perill d’extinció, sobretot amfibis i petites aus estepàries”, explica Jordi Bas, fotògraf de natura i membre de l’entitat. “Mentre a la Noguera hi havia ramats de corders, els pastors mantenien aquestes basses per abeurar el bestiar, una activitat que s’acompanyava d’una pluviometria més generosa que no pas l’actual”, diu Bas. “La desaparició d’aquesta activitat ramadera va comportar l’abandonament progressiu d’aquests punts d’aigua, que no només eren útils als ramats. La resta d’animals de les zones estepàries també necessiten aquests petits aqüífers per sobreviure, i la prova és que en el poc temps que fa que hem endegat el projecte ja hem detectat la presència de desenes d’animals, des de gripaus fins a cérvols, que s’hi acosten per reproduir-se o alimentar-se”. Conscients que la pressió de l’activitat humana sobre les espècies més vulnerables pot suposar una greu amenaça irreparable, aquestes iniciatives pretenen ser un contrapès que reverteixi, o minimitzi, l’impacte brutal que suposa canviar paisatges mil·lenaris pràcticament d’un any per l’altre, sobretot quan es transformen cultius de secà a regadiu. De moment, la Xarxa Natura regula aquests espais i permet tirar endavant iniciatives com aquesta.

Una de les espècies que més es poden beneficiar a llarg termini de les basses és la xurra. “Aquesta és una petita au estepària que a nivell europeu només es pot trobar a la península ibèrica”, explica David Giralt, tècnic investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. “La població catalana és molt minsa, parlem de vint o trenta exemplars, i sort tenim que des de la Noguera es connecta amb les poblacions dels Monegres. Aquestes basses són imprescindibles per a aquestes aus ja que, si no, es veuen obligades a fer molts quilòmetres per trobar aigua perquè són ocells que només mengen gra, mai no s’alimenten de cucs ni d’insectes. Si és necessari en poden arribar a recórrer trenta diaris, però quan han d’alimentar les cries l’operació és més complicada”, explica. “Al pit tenen un plomatge especial que en mullar-se reté l’aigua, és com una esponja; la manera com alimenta els seus pollets és duent-los aigua amb aquest sistema. Si l’ha de dur de gaire lluny, però, corre el risc de perdre-la pel camí”, raona Giralt.

Aquestes aus es van adaptar molt bé al cultiu de secà com el cereal perquè en essència no va canviar el seu hàbitat: camps oberts, poca vegetació i escassedat d’arbres. La xurra, com la perdiu, nia a terra i es mou bàsicament a peu; en aquest tipus de paisatge pot veure els seus depredadors amb facilitat i protegir-se. “Allà on s’han transformat els conreus i s’ha implantant el regadiu, la presència de xurres o altres aus similars tendeix a desaparèixer perquè no se saben adaptar als canvis: massa vegetació, més depredadors i perill constant per als nius ja que el reg a manta els nega d’aigua”.

Durant milers d’anys aquestes petites bèsties salvatges van saber conviure amb l’agricultura i la ramaderia. “Fins i tot se’n podien beneficiar perquè els amfibis utilitzaven les basses que mantienen els pastors per reproduir-se i les aus com les xurres aprofitaven el gra que podia caure en el temps de la sega”, explica Delfí Sanuy, de la UdL. “En canvi la nostra activitat des del segle XIX amb la construcció del Canal d’Urgell fins ara només ha fet que pressionar els ecosistemes i les espècies que hi convivien. Al decreixement de la publiometria, que dificulta la creació de petites rieres o basses naturals en temps de pluges, s’hi ha de sumar l’ús intensiu de pesticides i insecticides, que contaminen la terra i eradiquen l’aliment natural dels amfibis, per exemple”.

La concentració parcerària també ha estat un canvi que ha afectat la biodiversitat. “És evident que per als pagesos ha estat beneficiosa perquè els facilita la feina i els permet crear camps més grans i ser eficients”, apunta David Giralt, del CTFC, però això també ha minimitzat la quantitat de marges que hi havia i la diversitat del paisatge, dificultant encara més la creació de petites basses naturals, per exemple”. Tantmateix encara hi ha una certa esperança. “La instal·lació de les càmeres que salten amb el moviment ens ha permès comprovar que des del primer moment els animals s’hi han acostat a beure i els amfibis com els gripaus han començat a utilitzar-les per a reproduir-se”, explica Jordi Bas. “El que potser ens caldrà a partir d’ara és reomplir-les nosaltres mateixos quan no es puguin mantenir de manera natural, un esforç raonable si tenim en compte el que hi ha en joc”.

ELS ECOSISTEMES CATALANS SÓN MOLT VULNERABLES

L’ecosistema català no es caracteritza precisament per ser extrem des de cap punt de vista, així que és un territori òptim per a una gran quantitat d’espècies foranes amb una gran capacitat depredadora. El clima no és radical i la fauna local no és precisament agressiva ni perillosa. És un petit paradís per al cranc americà, la tortuga de Florida, la vespa asiàtica, el visó americà, la carpa de riu, el silur o el cargol poma. Arriben, s’instal·len, arrasen tot el que troben i amenacen el fràgil ecosistema local sense que ningú els pari els peus. Una de les accions que La Sabina va desenvolupar a la bassa de la Franqueta (a Balaguer, vora l’antic monestir del mateix nom) va ser eradicar la presència de cranc americà per tal que els amfibis autòctons poguessin procrear amb seguretat. Només d’una bassa estancada en van treure unes quantes galledes plenes, imagineu-vos quina és la seua presència al conjunt dels rius, aiguamolls i cultius catalans.

Basses pensades per a tots els públics Si bé les petites aus estepàries i els amfibis són els grans beneficiaris directes d’aquestes basses, que es poden convertir en balons d’oxigen per a la seua supervivència, els mamífers salvatges que es mouen pels secans de la Noguera també en treuen profit. Així ho han pogut comprovar els responsables de La Sabina, que amb la instal·lació de càmeres fixes que s’activen amb el moviment han pogut captar la presència de senglars, guineus o cérvols. La foto és una composició de diverses imatges captades en nits diferents des de la mateixa càmera fixa.