cooperativacentenària

Lleida és la segona província catalana amb cooperatives de més d’un segle de trajectòria, segons un estudi de la UdL. Una és la Cooperativa de Maials, la història de la qual han immortalitzat recentment els historiadors Omar Serra i Laia Sales al llibre Ahores d’ara probablement ningú té dubtes que la Cooperativa de Maials ha estat una entitat clau (potser no l’única, però sí molt valuosa) per impulsar la modernització i transformació del municipi i del sector agrari al llarg dels anys. La seva memòria és també part de la memòria del poble. Per això era probablement un deute immortalitzar la seva història en un llibre. És el que han fet els historiadors Omar Serra i Laia Sales amb

Lo Sindicat de Maials. Un segle de cooperativisme. 1917-2017, que es va presentar recentment

, estructurat en tres apartats: els inicis fins al final de la dictadura de Franco, el passat recent i un recull de dades econòmiques i socials de l’actualitat.

La de Maials forma part d’aquest

club

selecte de cooperatives catalanes que ja han arribat al segle de vida. De fet, segons el guardonat estudi

Factors d’èxit de les cooperatives centenàries

, dels professors de la UdL Manel Plana i Yolanda Montegut de la UdL, un total de 38 cooperatives agràries catalanes ja eren centenàries el 2018 i l’any vinent, el 2020, arribaran a les 43. Això suposa que gairebé un 20% d’aquest tipus d’entitats associatives a Catalunya daten de far un segle o més. Tota una demostració de l’alt índex de longevitat en el cooperativisme agrari.

L’any 1917, amb Europa immersa en la Primera Guerra Mundial, tot i que Espanya se’n mantingués al marge, i un context de confrontació entre el domini aclaparador dels propietaris agrícoles sobre els treballadors dels camp, va néixer el Sindicat Agrícola Foment Maialenc, la llavor de l’actual Cooperativa de Maials. El cultiu de l’olivera l’havia començat a finals del segle XVIII el Baró de Maials, d’aquí el nom que es comercialitza actualment. De fet, mig segle després de la seva introducció, la contrada podia presumir d’una economia basada en l’olivera i la comercialització de l’oli que arribava als mercats a través de l’Ebre fins a Tortosa, segons reflecteixen Sales i Serra al llibre. Tornant al 1917, el 5 de maig, es va constituir formalment el Sindicat Agrícola Foment Maialenc, encara que la primera impressió dels estatuts no va arribar fins dos anys després. L’objectiu era integrar tothom fent que cada soci pagués un 2 o 3% del valor líquid de les finques rústiques declarades i entregar una part proporcional de les olives aportades. D’aquesta manera ningú se’n quedaria fora per motius econòmics. Seria per voluntat pròpia. Tota una revolució contra el model caciquil que havia imperat fins aleshores. A més a més pràcticament tothom tenia veu i vot i el 50% de la Junta Rectora es renovava anualment. En definitiva, no era només un projecte econòmic, sinó també social. Tot això, els 31 primers fundadors provenien de famílies benestants que anys després anirien obrint les portes a la petita pagesia. No tothom podia pagar la quota de 30 pessetes de l’entrada, però malgrat això abans de començar la primera campanya els inscrits ja arribaven a 75. Ben aviat, els veïns es van adonar que pecuniàriament també tenia força avantatges, atès que la venda d’olives al Sindicat va arribar a uns sobrepeus d’entre 1,5 i 1,73 pessetes per quartera d’olives respecte als no socis als anys 1920-1922. Amb els anys la cooperativa ha anat evolucionant com el conjunt de la societat i de la trentena de socis inicials ha passat a gairebé 800, entre productors i col·laboradors, aquells que no aporten producció agrícola a la Cooperativa però confien en els serveis financers o socials que ofereix. Encara que la majoria viuen a Maials, també n’hi ha de Llardecans, Almatret, la Granja d’Escarp, o Lleida, entre altres localitats.

De ben segur, entre els motius de l’èxit de la supervivència de l’entitat hi ha els que apunten Plana i Montegut al seu estudi: la dimensió, la utilització en la mesura del possible de fonts de finançament pròpies o, el que és el mateix, “actuar amb prudència, sense fer canvis quan no calia i sense estirar més el braç que la màniga”, com escriu el seu president, Josep Segura. Així, ni sequeres ni guerres han pogut amb ells.

Una de les claus

de la longevitat

de les cooperatives centenàries catalanes rau a tenir una dimensió petita i una facturació no gaire elevada. Al voltant del 50% d’aquestes entitats analitzades arreu del Principat tenen com a màxim un centenar de socis i la major part de les seues actuacions estan per sota dels dos milions d’euros. Això és el que es desprèn de l’estudi

, dels professors de la facultat de Dret i Economia i Turisme de la Universitat de Lleida (UdL) Manel Plana i Yolanda Montegut, premiat per la Fundació Roca i Galès i l’Associació Catalana de Compatibilitat i Direcció (ACCID).