Oportunitats cremades

Els grans incendis, com el de la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues, són una advertència que hem de saber llegir: tots aquells boscos que no siguin gestionats per nosaltres estan condemnats a ser gestionats contra nosaltres. Visitem alguns dels afectats, lluny de les polèmiques més incendiàries, per buscar idees per a un futur sostenible i rendible.

Els canvis socials i climàtics que es viuen a Catalunya des dels darrers setanta anys han anat condicionant la morfologia dels focs forestals del nostre país. Els bombers catalans fa temps que els estudien amb precisió i han establert una sistema per catalogar-los en funció de les característiques. Una escala que està sent adoptada a àmbit internacional per la precisió i utilitat.

A cada canvi significatiu que han detectat en les característiques del focs, fet que condiciona l’estratègia per fer-hi front, li atribueixen un grau nou –anomenat

generació

– en una escala en constant evolució. Avui en dia ja passem per la sisena. Xavier Castellarnau és sotsinspector del cos de Bombers i membre de la unitat tècnica dels GRAF: “Si bé els darrers grans incendis de Portugal o Califòrnia s’emmarcarien en aquesta categoria, el de la Ribera d’Ebre va arribar a ser de cinquena però es va moure sobretot entre la tercera i la quarta”. Amb l’abandonament progressiu del camp a mitjans del segle XX els focs van trobar molt espai per córrer; la continuïtat de biomassa per cremar ens va dur a considerar la primera generació. Després el foc ja era capaç de cremar moltes més hectàrees per hora, la velocitat era la característica dels focs de segona, que apareixen als anys setanta i vuitanta. Els de tercera generació és quan els focs troben tan combustible per cremar que poden provocar focs secundaris: “Amb la combustió s’eleven milers de partícules cremant que viatgen centenars de metres endavant i quan es precipiten encenen focus en llocs inesperats i imprevisibles. Aquesta situació pot arribar a ser molt perillosa i els tallafocs clàssics de vint metres d’amplada ja no serveixen”, apunta Castellarnau. Els de quarta generació és quan a la massa forestal s’hi afegeixen altres productes. El fet que moltes urbanitzacions estiguin a la vora dels boscos o que aquests s’acostin als pobles fa que la varietat de coses que poden cremar es multipliqui, i augmenti així els danys i els perills. “Els de cinquena són els que sumen totes aquestes característiques i provoquen una situació de multiemergències molt complicada. Quan tens fronts que avancen molt ràpid i el foc amenaça granges, urbanitzacions i infraestructures”. El canvi climàtic s’apunta com una de les causes que faciliten la propagació dels grans incendis de sisena generació que han començat a cremar les darreres campanyes, els ara es comencen a estudiar.

A la petita i tranquil·la vall de Sant Joan, que decorre sense presses entre els termes de Llardecans i la Granadella cap a la conca de l’Ebre, el silenci que s’imposa a mitjans d’agost és inquietant. No hi ha cap ombra on refugiar-se, no canta cap ocell, no brunzeix ni una mosca. Els animals salvatges van fugir en desbandada mentre els pagesos amb bancals a les zones amenaçades seguien l’avenç del foc, a voltes impotents i d’altres, col·laborant amb allò que fos necessari amb els efectius desplaçats per apagar-lo.

“Aquest incendi va començar fa vint anys, quan els pagesos de Flix van abandonar les terres per anar a treballar a la indústria química”, apunta Ivan Estévez, fill de Llardecans i bomber. “No és una crítica ni una queixa, és una realitat que malauradament és extrapolable a moltes zones rurals de Catalunya: la gent deixa la terra perquè és molt difícil viure de pagès, sobretot en aquells territoris on no hi arriba el reg i el canvi climàtic està estressant cada vegada més els arbres.”

El paisatge de la zona afectada té una continuïtat que es desplega per les Garrigues, el nord de la Conca de Barberà, l’Urgell i la Baixa Segarra: conreus d’olivera, ametlla, vinya i cereal envoltats per una massa forestal de pi blanc cada vegada més extensa i densa. Fa cent anys la superfície forestal de Catalunya representava el 20% del territori, avui en dia és del 70%. “De boscos, en aquests territoris sempre n’hi ha hagut, però es concentraven sobretot a les zones altes de les serres on l’aprofitament dels recursos hídrics per a l’agricultura són més escassos i als pendents que no es podien cultivar”, explica l’Ivan. L’abandonament progressiu del camp ha començat sobretot a les finques menys fèrtils i el bosc se les ha anat menjant. El foc ha deixat al descobert desenes de quilòmetres de marges de pedra que estaven ocults dins el bosc, antics trossos que feia dècades que no es treballaven. Aquesta continuïtat de la massa forestal és un terreny idoni perquè qualsevol incendi avanci sense aturador.

Un dels problemes afegits a l’abandonament de l’activitat agrària, sovint per falta de relleu generacional, és també la retenció de les propietats en desús. “Jo em guanyo la vida al tros i podria dur més terres de les que treballo, però no és fàcil trobar propietaris disposats a vendre o arrendar”, explica Jordi Vidal, un dels més afectats pel foc. Ha perdut pràcticament la meitat de les finques i no sap si podrà continuar. Coneix el terme, s’hi ha passat mitja vida. “A zones com la vall de Sant Joan, per on passa l’antic camí de Flix, fa vint anys hi havia molta activitat; ara moltes vegades estic sol i no veig ningú en tot el dia”. A poc a poc, dia a dia, any rere any els camps abandonats es van diluint en el paisatge dels boscos que l’envolten, que els abracen fins a integrar-los silenciosament en el seu ecosistema. El foc pot ser una oportunitat per recuperar terres per al conreu, però en la majoria de finques això només seria possible si es pogués regar i entrar-hi el tractor. “Hi ha terrasses que és molt complicat que es tornin a conrear perquè són molt estretes i no s’hi pot accedir si no és a peu, treballar-les no és rendible perquè l’oli que en traiem no el podem vendre com si fos vi del Priorat”, comenta l’Agustí Pardeu, pagès de Llardecans, “però si en algunes finques ens autoritzen a fer rompudes –tallar bosc per convertir-lo en camp– i ens permeten regar potser és viable”, reflexiona.

“Quan jo era petit havia vist fins a tres ramats de cabres i ovelles que pasturaven pels boscos i els mantenien nets, el darrer va plegar fa vint anys perquè és una activitat que ja no sortia a compte”, apunta Vidal. Si el sotabosc no se’l mengen els animals algun dia ho farà el foc. “Quan hi ha ramaderia extensiva –ramats pasturant– el sotabosc està més net i els pins poden créixer més ràpidament i amb més força. Aleshores tenim boscos que resisteixen millor els focs, que no els deixen avançar tan ràpidament”, explica l’Ivan Estévez.

L’arribada del gasoil i les calefaccions va ser un canvi radical a l’hora d’escalfar les cases. Era còmode i eficaç, les llars de foc i les estufes de pinyola van anar perdent pes fins a quedar, en el millor dels casos, en una mera decoració bucòlica. Si fa cent anys es consumia una mitjana de quatre tones anuals de llenya per persona, avui en dia tota aquesta fusta es queda al bosc. Tradicionalment aquestes zones han fet un aprofitament particular dels boscos, en el millor dels casos es tallava per al consum propi i no hi ha tradició d’aprofitar-los amb perspectives comercials, perquè els pins no són prou bons per aprofitar-ne la fusta. “Tampoc no hi ha grans propietaris que puguin assumir plans de gestió potents i planificar una explotació forestal”, apunta Llorenç Ricou, cap de regió dels Agents Rurals de les Terres de Lleida.

“Avui en dia el principal gestor forestal de Catalunya són els focs”, apunta Xavier Castellarnau, sotsinspector del cos de bombers. “Mentre totes les persones i institucions amb algun tipus de responsabilitat sobre el tema no ens posem realment d’acord i treballem tots en la mateixa direcció els propers anys viurem cada vegada més episodis com el d’aquest estiu”.

Aquesta perspectiva necessita una resposta previsora, un pacte nacional per repensar la gestió del territori. “El reg a Bovera va ser un pla pioner fa més de vint anys per evitar el despoblament i donar un impuls a la pagesia”, explica Marc Farré, de Bovera. “Als que vam quedar-nos ens va permetre garantir les collites, però l’aigua no va evitar el progressiu despoblament de la zona.” M’ho explica mentre passegem per una de les seues finques més afectades, algunes oliveres s’han cremat fins a les arrels. A poble ningú no recorda un foc d’aquestes dimensions. Ningú no pot fer-ho, aquests incendis abans no passaven. En el futur s’esperen més onades de calor i més intenses i pluviòmetres més pobres que els actuals. En contraposició als del Prepirineu, que estan vivint episodis d’estrès molt preocupants, els més meridionals del principat estan preparats per afrontar-ho i sobreviure. Sense una bona gestió, però, evitar un altre gran incendi serà pràcticament impossible. A dia d’avui la sortida més factible a mitjà termini és recuperar el bosc com a font d’energia i fomentar l’ús de la biomassa per tornar a escalfar les llars. A l’hora d’assenyalar les causes d’aquestes desgràcies tothom apunta en la mateixa direcció, la gestió forestal, la qual té múltiples causes i responsables. En un territori amb poca tradició en aquest sentit cal que tots els agents implicats i amb interessos sobre el territori –pagesos i administracions– treballin per aconseguir un model rendible i sostenible.